Una font anònima té més credibilitat que Donald Trump

LA FONT ANÒNIMA sempre ve rodejada d’un gran mite. Els periodistes les fem servir sovint perquè acostuma a ser l’única manera de treure notícies sense que la persona que ho explica perdi la feina. El que es vol que se sàpiga surt fàcil, i avui més que mai; el que no es vol, es pot trobar en les fonts anònimes. Però tenen mala fama: l’afectat a qui no li agrada el que s’ha escrit li treu credilibilitat; i el periodista i el mitjà només poden respondre-hi amb la confiança del lector i que el temps demostri que el que s’explica és veritat.

Per això, quan el diari més influent del món decideix no ja publicar una informació amb fonts anònimes -que ho fa-, sinó donar un espai d’opinió a un anònim, el pas és important i arriscat. L’article (trobaran la notícia a Internacional) s’ho val: un alt funcionari de l’administració Trump descrivint un “estat paral·lel” que treballa per frustrar els impulsos i l’agenda del president. Òbviament, Trump hi ha respost amb un dels seus tuit-plorera acusant el NYT d’inventar-s’ho.

EXPLICACIONS A DOJO

Però el diari dona moltes raons: l’article va precedit d’una entradeta en què s’expliquen els motius de l’anonimat: “És l’única manera d’oferir una perspectiva important als nostres lectors”, diuen, a part del risc que corre l’autor. Més explicacions? El cap d’opinió, James Dao, respon durant 25 minuts en una entrevista del podcast que el diari emet diàriament amb el més destacat del dia. Dao hi explica com s’arriba a confiar en la font, i que òbviament s’han fet totes les comprovacions. ¿Encara volen més explicacions? El diari ha posat una bústia per respondre a preguntes sobre l’article i el seu procés de comprovar que la identitat de l’anònim és real. Trump ha fet un tuit; el NYT, la seva feina. La conclusió és clara: un anònim té més credibilitat que el president dels Estats Units.