La jugada mestra del presidenciable

Sánchez sap trobar l’èxit amb estratègies arriscades

Si algú ha demostrat que és capaç de jugar-s’ho tot a una carta amb estratègies aparentment incomprensibles que acaben amb èxit és Pedro Sánchez, l’home que va reconquerir el socialisme des del seu cotxe particular i va guanyar la primera moció de censura de la història quan ningú apostava per ell. La investidura, de moment, compleix la primera part: la seva estratègia sembla incomprensible. Si la segona -acabar amb èxit- també es repeteix només ho dirà el temps.

¿A qué estamos, a setas o a Rolex?”, li deia Aitor Esteban (PNB), que va exemplificar l’estratègia de Sánchez amb un acudit dolent. Un bon resum del que ha fet el presidenciable socialista aquests dos dies: intentar reiteradament trencar qualsevol via d’acord amb Podem des de l’hemicicle mentre negociava el pacte als despatxos.

Sánchez perd el primer assalt i fa una última oferta a Podem

En una investidura en segona volta ja és habitual que els futurs socis tensin la corda, però Sánchez l’ha deixat al caire del trencament. Després d’aconseguir la submissió d’Iglesias, el menyspreu del primer dia ha portat Podem al límit. Però li pot sortir bé: el partit lila fa gestos de bona voluntat i el socialisme fingirà penediment per aconseguir un suport estable a canvi d’algun ministeri simbòlic. Tot plegat, amb l’esperança d’eclipsar el protagonisme de Podem -i, per tant, traient rèdit dels èxits del govern, si n’hi hagués-; i d’haver narcotitzat els recels de l’establishment a un pacte d’esquerres amb l’aval de nacionalistes i independentistes assenyalant insistentment durant la investidura la falta de responsabilitat del PP i Cs, que es neguen a abstenir-se. Pels seus votants no cal preocupar-se: el govern amb Podem era l’opció preferida.

El risc per a Sánchez és que la corda es trenqui, un risc salvable. Si demà no surt investit, té fins al novembre per negociar. Ara mateix unes noves eleccions li serien favorables, però el panorama de la tardor, amb la sentència del Procés, no li augura res de bo: un augment de la tensió sobiranista pot portar, de retruc, un creixement de la dreta a Espanya.

La responsabilitat històrica de Sánchez i Iglesias

Mentrestant, l’independentisme està a l’espera del que acordi Podem i buscant el seu propi rumb. Ahir Rufián i Borràs van evidenciar el canvi del paradigma clàssic entre ERC i Convergència amb un discurs que va obligar el republicà a retractar-se de molts dels seus gestos efectistes i va deixar l’exconsellera com a abanderada de la voluntat de bloquejar la política espanyola. Però la sensació és que continuen mirant-se de reüll més per tirar-se els plats pel cap a les xarxes (els uns pel que es va viure al Congrés, els altres per l’aliança a la Diputació de Barcelona) que no pas per trobar un rumb. Mentre Sánchez pot sortir-se’n amb la seva jugada mestra, l’independentisme ha de decidir d’una vegada si vol trobar el desllorigador del Procés o vol jugar a Twitter. Si vol anar a setas o a Rolex.