VAGA GENERAL 18-O

Aturats per aconseguir que tot es mogui

Entre la cultura d’esplai i els que ja són manifestants professionals, no cal consigna per organitzar-se

A les vagues del Procés se’ls hi diu aturades de país, en aquesta mania d’aconseguir que cada pas de l’independentisme vagi acompanyat de lèxic propi. Se li diu aturada, però si els que van al passeig de Gràcia s’aturen és perquè alguna cosa es mogui. No saben què, ni quan, ni com, però que es mogui.

La riuada de gent (millor dir-ne així que tsunami, que encara vindrà el Suprem a dir que és terrorisme) comença a omplir l’avinguda fins als Jardinets de Gràcia sense saber ben bé què s’ha de fer: tan acostumats a performances, que el fet que no n’hi hagi cap a l’inici desconcerta. Però entre la cultura d’esplai i la conversió de molts ciutadans a manifestants professionals, ja no calen gaires consignes. Si s’aplaudeix, tothom s’hi suma, encara que molts mirin a banda i banda per descobrir el motiu d’homenatge. Si es xiula, només cal mirar a dalt: és contra l’helicòpter de la policia, que passa a saludar de tant en tant.

L’única desorganització és en la vestimenta -aquest cop ningú ha fet l’agost dient que toca posar-se una samarreta concreta-. Entre això i el caos estètic que és l’entretemps, s’hi veu de tot, des de la versió sense mànigues de l’uniforme de la Diada d’enguany fins a bufandes grogues. Totes amb motius processistes, esclar, que l’armari, després d’anys de manifestacions, està ben assortit.

En les pancartes i en les banderes també es nota l’experiència. N’hi ha de tots colors. Fins i tot una d’Espanya amb un llaç groc, una imatge que si la veuen Albert Rivera o Pablo Casado hauran de requerir assistència mèdica. Per a l’Èrika, en canvi, expressa perfectament el que vol dir: “Em sento catalana i espanyola. No soc independentista, però no és just el que els han fet als presos. No han comès cap delicte, i si l’han comès, és que la llei no està bé”. Reconeix que ha sortit amb la bandera amb una mica de por, però ja no pateix per res: la majoria se li acosten per donar-li les gràcies.

Tot i això, l’estat espanyol no genera gaire simpatia, com es pot comprovar repassant la cartelleria. Les al·lusions al franquisme es fan amb jocs de paraules: “La justícia està cega perquè està cara al sol”, diu una; “Tant estar-se cara al sol, no vau veure el fanal”, en resa una altra, que s’enriu de l’incident d’un paracaigudista el 12 d’Octubre. Si en dona de si, un fanal: tant serveix per mirar la gentada que hi ha com per trobar un nou motiu de fer befa contra l’Estat i els que el defensen. Com la Núria, que ha vingut caminant des de Martorell amb un grup que, a l’altura de Sant Andreu de la Barca, ha topat amb uns espanyolistes que els increpaven: “Com que hi havia un fanal hem cantat La farola, la farola, l’himne de Miquel del Roig”.

El premi a la pancarta més random se l’endú un argentí amb un cartell on es llegeix: “ Este gobierno ha hecho más daño que Higuaín ”. El davanter argentí, amb fama de ser més voraç a la taula que a l’àrea, no hauria passat gana. El Miquel, que ve de Vilanova i la Geltrú, obre la motxilla i hi du un paquet de galetes, un fuet, un plàtan, aigua i llaunes de cervesa: “No vull donar ni un euro als establiments que han decidit obrir avui”.

L’Òscar encara va un pas més enllà i du una carmanyola, i dina mentre no comença la manifestació: “És que a l’hora de dinar era a Via Laetana envoltat de Mossos, i no era el més adequat. Ara estic en un ambient més segur”. Ara està rodejat de gent de Cardedeu, alguns que venien junts i d’altres que s’han trobat per casualitat: “Això està més ben muntat que les Diades”, ho celebra un altre membre del grup.

Capacitat de resistència

És un miratge: que les manifestacions s’hagin professionalitzat no treu que el mètode per trobar-se amb algú sigui el mateix de sempre: aixecar el braç mentre per telèfon es diu: “Som aquí!” En la resta, es nota l’experiència, com la de la Cani, que porta una cadireta de càmping: “La duc per si de cas. De vegades no es pot caminar i, si estàs quiet, va bé per descansar”. Ella no l’ha fet servir, però si s’hagués trobat el Paco, que als seus 74 anys ha caminat tres dies seguits, li haurien fet un favor: “Estic destrossat. Però la meva dona i el meu fill el primer dia ja eren al llit”, riu. Es vanagloria de ser un professional de les manifestacions. “He tallat carreteres, he anat a totes les marxes, era a la independència suspesa i a l’altra. Això està fet”.

Seguirà anant-hi perquè estigui fet, perquè alguna cosa es mogui: “Alguna cosa canviarà. No demà, hem de persistir, que és el que va fallar l’1-O. Allà ho portaven els polítics, ara ho portem nosaltres”, apunta la Núria. Tampoc posa la mà al foc la Cristina, de Cardedeu: “Confio en la gent. Als 74 anys només ens queda lluitar. Lluitar, lluitar, i lluitar”. Lluitar, ahir, implicava aturar-se. Per què? Respon l’Oriol, que ja ha guardat la carmanyola: “No sé si anem enlloc, però ens movem”.