26/04/2011

Dinamitar 33 anys, ara?

3 min

La política catalana viu des de fa uns quants anys un període de transició, ple de dubtes i amb uns protagonistes que mostren un cert cansament i poca claredat en els seus plantejaments. La claredat la van tenir en el seu moment, però l'evolució social i política els ha fet perdre visió i concreció. La política catalana entra en la seva majoria d'edat, des de la Generalitat recuperada, amb el primer tripartit. No perquè suposés un salt gaire gran en les demandes de més autogovern, sinó perquè s'entrava en el que es va anomenar postpujolisme i es pretenia avançar amb l'objectiu de trencar l'ambigüitat característica dels anys de mandat del president Pujol, que, en realitat, va marcar el terreny de joc, i de quina manera, del catalanisme, amb tota la resta d'actors polítics forçats a ballar al seu voltant.

Després de dos mandats governats per una coalició d'esquerres, entre el PSC, ERC i ICV, i amb CiU de nou al Govern, no hi ha símptomes evidents que ens indiquin que estem en una etapa gaire diferenciada del pujolisme. El tripartit va intentar crear unes bases noves, amb un nou Estatut, de relació entre Catalunya i Espanya. I l'intent ha deixat molts catalans amb la sensació de fracàs total. CiU s'hi va sumar i, de fet, va ser el soci que necessitava el PSOE per tirar endavant l'Estatut. La federació nacionalista, en un determinat instant del procés, forçat per molts empresaris i sectors importants de la societat civil catalana, va entendre que no es podia allargar més la incertesa i va acabar tancant la negociació, amb l'aval final, tot i que sense grans alegries, del PSC.

Pressió per als federalistes

Ara CiU juga de nou des del Govern, amb una pretensió clarament possibilista, encara que els seus dirigents han canviat, en part, el discurs i volen aprofitar una certa onada sobiranista que ha nascut els últims anys fruit de la frustració que ha generat tota la classe política. I la pressió recau ara en els federalistes, en els catalanistes que segueixen intentant un acord amb els partits d'àmbit estatal i amb les institucions espanyoles.

Es tracta d'un procés, el que s'ha encetat des de la sentència del Constitucional de l'estiu passat, que reclama una gran sensibilitat. El mateix conseller de Cultura, el socialista Ferran Mascarell, ho va deixar clar en l'entrevista de l'ARA de diumenge passat. Mascarell diu des de fa mesos que els federalistes han d'entendre que potser un estat propi seria la solució. Afirma que alguns no veuen que una Espanya amb una Catalunya còmoda seria una Espanya estupenda. La frase denota que encara no renuncia a un últim esforç d'entesa. El portaveu del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, deixava clar a l'estiu, després de la sentencia del TC, que no podia "dinamitar 32 anys", els anys transcorreguts des de la Transició. Ara ja són 33. El fet és que hi ha una generació que ha donat la seva vida per un projecte i que no pot entendre ni assumir que ha viscut equivocada completament i que ha de girar full i apostar sense dubtes per un procés sobiranista. El que refusarà també aquesta generació és que li exhibeixin que alguns tenien raó i que ja ho deien a aquests polítics veterans que s'equivocaven. Perquè aquesta generació presenta una obra feta que no es pot menysprear. Perquè tothom sumi cal sensibilitat i voluntat d'entendre l'altre. És el que reclama Nadal, malgrat que no sigui el millor moment per als federalistes.

stats