Estancament econòmic mundial

Els països occidentals no creixen. L'economia mundial està estancada. L'últim indicador l'ha facilitat l'agència Standard & Poor's. L'FMI prepara a finals de setembre un altre informe, amb una previsió molt dèbil de creixement mundial. Els EUA han rebaixat les seves previsions de creixement, d'un 2,7% del PIB el 2001 a un 1,7%. I, amb tot aquest paquet, les borses cauen en picat i els mercats, els inversors que volen tenir garanties de cobrament, han fet trontollar les economies europees, principalment Espanya i Itàlia. El fet, però, no és nou. Fa com a mínim una dècada que l'economia productiva va deixar pas a l'economia financera i així es va aconseguir, de manera irreal, la percepció d'un gran creixement econòmic provocat per la bombolla financera. Però el mateix sistema capitalista tendeix a l'estancament.

Aquesta afirmació la comparteixen -i aquí rau la paradoxa i, per tant, la sensació que l'actual crisi serà llarga- economistes de l'escola marxista que diuen obertament que el capitalisme no dóna més de si, i economistes ortodoxos que han ocupat càrrecs de primera línia a organismes com l'FMI. Entre els primers es troben John Bellamy Foster i Fred Magdoff, que el 2006 ja apuntaven que l'economia mundial caminava cap al desastre. Els seus articles i treballs els va recollir l'editorial Fondo de Cultura Económica el 2009, a La gran crisis financiera, causas y consecuencias . Les seves tesis són clarificadores. El sector financer va passar de ser una ajuda modesta en el procés d'acumulació de capital a convertir-se en una força propulsora. Va aconseguir ser el motor principal del creixement, donada la debilitat del motor de sempre, del motor de la inversió productiva. I l'especulació, que sempre havia aparegut en el punt més alt dels cicles econòmics derivava en un "tret permanent i institucionalitzat de l'economia".

La realitat va ser que als EUA el 2007 -la dada que ofereixen Foster i Magdoff just abans de la crisi- els salaris reals eren els mateixos que el 1967! Però els beneficis, els sous i els bons dels executius van pujar fins a nivells siderals. Com es podia compensar la situació? Amb l'endeutament massiu.

Orgia de crèdit

Aquí els arguments d'aquests dos professors -que publiquen a la Monthly Review i que interpreten la crisi financera en clau marxista- lliguen amb l'execonomista en cap de l'FMI, Raghuram Rajan, que defensa que les diferències de renda, cada vegada més grans, es van compensar per part del govern nord-americà -tant el de Clinton com, després, el de Bush- i així es va facilitar l'endeutament. Molts països van patir les conseqüències de l'orgia del crèdit, entre ells Espanya, el Regne Unit i els mateixos EUA. I ara els inversors volen recuperar els crèdits, tant els privats com els públics.

La ideologia és important, això és evident. Els economistes provenen d'escoles diferents. I es pot pensar que l'anàlisi marxista intenta evidenciar que el capitalisme ha creat el seu propi botxí. Però que l'economia mundial està estancada és un fet, malgrat que els països emergents semblin aliens a aquesta situació. El seu model, basat en les exportacions, té els seus límits.

Bellamy i Magdoff colpeixen el lector amb aquestes paraules, que es poden o no refutar. Que cadascú les analitzi:

"L'enorme expansió de deute i especulació proporciona noves maneres d'extreure més superàvit de la població general i forma part, per tant, de l'explotació dels treballadors i de la part baixa de la classe mitjana. Les tècniques del capital són diverses: estendre els préstecs cada vegada més entre el públic general i les empreses, realitzar préstecs a la població de renda baixa amb condicions molt desfavorables i de difícil comprensió, incrementar l'endeutament de les empreses mitjançant adquisicions palanquejades (amb deute) amb finançament aliè (cosa que les converteix en empreses financerament febles i, en contrapartida, acaba comportant retallades en llocs de treball, salaris i beneficis), i realitzar grans apostes sobre gairebé tot el que es pugui imaginar (com els preus a futur dels aliments, i dels béns energètics...)".

És una visió particular, sí, però la realitat sembla donar la raó, ara per ara, a Bellamy Foster i Magdoff. I també a Rajan!