Merkel, sola al 'bowling'
Els acadèmics, els organismes internacionals, els governs, els moviments socials, tothom mira cap a Alemanya. I no obté cap resposta. O sí. Se sent una veu forta, clara i precisa que defensa l'austeritat, el dolor, el treball sense recompenses a curt termini. Tampoc a llarg termini, perquè des d'Alemanya no s'apunta a un horitzó comú, un projecte pel qual pagui la pena suar i plorar. Tot és incertesa, tot és anar tensant la corda. És la fórmula de la cancellera Angela Merkel, filla d'un pastor protestant, filla de l'est d'Alemanya. Però Merkel s'ha quedat sola a la bolera.
Seria injust que Merkel representés en la seva totalitat l'esperit del títol d'aquestes línies. Sol al bowling (Bowling alone)és el títol d'un conegut llibre de Robert Putnam en què, aplicat als Estats Units, descriu un clar procés d'individualització i, per tant, d'un allunyament i cert menyspreu dels valors de la col·lectivitat, de la idea que ha d'existir una virtut cívica.
Però, malgrat tot, i en relació a la Unió Europea, és el que està fent la cancellera Merkel. Tot és no, no, no. O no, no, fins que... ¿es facin els deures?, ¿quan sigui massa tard? Itàlia, Espanya, però també Bèlgica i França estan patint, en més o menys grau, la pressió dels mercats sobre el deute sobirà. La situació pot ser insostenible d'aquí poc temps. Però Merkel segueix ferma en la defensa de les seves tesis. El problema és que, realment, i com a imatge gràfica, ara sí que s'està quedant sola al bowling.
El catedràtic de política econòmica de la UB Antón Costas descriu l'actitud d'Alemanya com la defensa de la "cultura de l'estabilitat macroeconòmica". Des de la Segona Guerra Mundial, els alemanys no volen desviar-se ni un mil·límetre d'aquest principi.
Aquesta setmana, però, hi ha hagut un punt d'inflexió. Alemanya no va poder col·locar els 6.000 milions d'euros previstos en bons del seu deute a deu anys, perquè no hi va haver prou demanda. En va col·locar poc més del 60%. Pagava per sota del 2%. Els inversors van entendre que la rendibilitat era massa petita, encara que compressin bons en els últims mesos a un tipus d'interès encara més baix. Una de les interpretacions dels experts és que els mercats comencen a pensar que el discurs de Merkel no és realista. I que si s'enfonsa la zona euro, Alemanya tampoc se'n sortirà sola.
Però tornem a l'analogia de Putnam. Tothom es dirigeix cap al camí que considera millor per als seus interessos. En el cas de la Unió Europea i de la zona euro, ningú guanyarà si tots perden. El projecte dels eurobons, que hauria de ser -i en aquest cas te raó Merkel- el final d'un procés d'unitat econòmica i fiscal, no acaba de concretar-se.
Merkel vol, en tot cas, un projecte ideal, tancat i quasi perfecte. Si tots els membres de la zona euro mantenen la disciplina fiscal, amb pressupostos sempre equilibrats, llavors, com un llacet que lligui tot el paquet, hi haurà els bons compartits. Aquesta setmana, el Financial Times respectava aquesta actitud de Merkel, i admetia que la creació d'eurobons, una mesura per compartir el deute de tota la zona euro, no seria la "panacea" que voldria Merkel, però deia també que a la política, i a la vida en general, s'han de prendre mesures, ràpides, per no agreujar la situació.
Individualisme excessiu
El ara ja candidat a primer secretari del PSC, Miquel Iceta, deia aquesta setmana que una de les causes de l'ensorrament de l'esquerra a tot arreu és l'egoisme latent de la societat occidental. L'hegemonia d'un corrent liberal, des de finals dels setanta fins ara, ha comportat canvis de valor importants. Els mercats, la globalització financera, ha provocat, segons el Nobel d'economia Amartya Sen, una clara despersonalització, i ha creat desconfiança en tot tipus de relacions socials.
Però tot això com ho lliguem amb la crisi del deute i la falta de respostes polítiques des d'Europa?
Els inversors especulen, però també volen seguretat i regles clares. I resulta que una de les gestores de fons més grans del món, com Carmignac Gestion, ha decidit que només comprarà bons de l'US Treasuries, els bons dels Estats Units, el que podrien ser els eurobons amb un Tresor europeu comú.
Però Merkel segueix, ara sí, sola al bowling. Fins quan?
