Les receptes de Rajoy i l'esperit del 1996
Els dirigents del PP comencen a explicar-se. Van desgranant algunes propostes econòmiques amb la convicció que governaran amb comoditat. El candidat del PP, Mariano Rajoy, ho fa més tímidament. En la Jornada Empresarial Gresol, al Vendrell, es va limitar a presentar tres línies d'actuació: el control del dèficit públic, la reestructuració i el sanejament del sistema financer i emprendre reformes estructurals. També Luis de Guindos, soci de PricewaterhouseCoopers, exsecretari d'estat d'Economia amb Rodrigo Rato, i ara candidat a ministre d'Economia, ha volgut fer alguns petits anuncis. Ha defensat reformes estructurals, entre les quals hi ha la creació d'un contracte únic fix i més concentracions bancàries. Però el missatge que estan donant el conjunt de dirigents del PP és simplement que torna un govern seriós, que va aconseguir que es generessin milions de llocs de treball, que va possibilitar l'època històrica millor d'Espanya i que va aconseguir ser a la primera divisió europea, formant part de la zona euro.
És l'esperit del 1996, d'una legislatura plena d'èxits, que va possibilitar la majoria absoluta de l'any 2000. I, per tant, el PP creu que amb mesures semblants a les del 1996 pot recuperar l'economia. El model, però, va fracassar. El PSOE el va recollir i, sense fer res, es va deixar portar per la inèrcia, però ara Espanya en paga les conseqüències.
Una de les mesures de Rajoy és recuperar la desgravació fiscal per compra de vivenda, la mateixa que va contribuir a fer més i més gran la bombolla immobiliària. Rodrigo Rato, ara president de Bankia, va ser el gran protagonista econòmic. Després de privatitzar les grans empreses espanyoles, generar molts ingressos i situar homes de la seva confiança a Repsol, amb Alfonso Cortina; a Endesa, amb Rodolfo Martín Villa; a Argentaria, amb Francisco González -que li va servir després per aconseguir el control del BBVA- o a Tabacalera, amb César Alierta -avui a Telefónica-, Rato va apostar per un model de creixement econòmic basat en la construcció i els serveis. Un èxit aparent. Alguns economistes creuen que Espanya no podia fer coses gaire diferents per créixer, però quedarà la incògnita de si es podia haver aprofitat millor aquell moment. Ara és difícil repetir-ho. Gairebé no queden empreses públiques per privatitzar.
