El sentit de la democràcia del PP
Hi ha una crítica fàcil als polítics que s'ha instal·lat i que s'incrementa quan la situació econòmica és més complicada. En una democràcia encara molt jove a Catalunya i al conjunt d'Espanya, aquesta crítica és més incisiva. El retret fàcil és que guanyen molts diners -una asseveració falsa, però eficaç quan es revelen casos de corrupció- i que, en general, no treballen pel bé comú, sinó que estan només interessats en les seves baralles internes. Encara que el que ha passat aquesta setmana amb el rebuig dels eurodiputats -amb algunes excepcions importants- de viatjar en classe turista donaria la raó a aquest corrent de recels contra els polítics, són altres pràctiques les que incrementen la distància dels ciutadans respecte als dirigents dels partits.
A Catalunya bona part del discurs públic respecte a la classe política espanyola el marca la direcció de CiU, perquè ha basat la seva influència i el seu poder en la relació que ha pogut tenir amb el PSOE o el PP. I, en les intervencions públiques, els seus dirigents insisteixen molt a posar en la mateixa balança els dos partits d'àmbit estatal. El fet, però, bastant tossut, és que els electors catalans mai els han vist igual. Mai han percebut que el PSOE i el PP es comportin igual, ja sigui respecte a Catalunya com en relació amb l'eix esquerra-dreta. Pot passar, això sí, que la majoria de catalans estigui equivocada, però en els sistemes democràtics és el que funciona. Els catalans, però, tindran una bona oportunitat en les eleccions generals, en què les enquestes diuen que guanyarà el PP.
El fet és que es poden repetir les experiències anteriors, deixant clar que la distància entre Catalunya i Espanya és important, al marge de si el moviment sobiranista acaba arrossegant a mitjà termini la majoria social catalana, després del voluntariós treball dels organitzadors de les consultes independentistes que es van tancar ahir. Si mirem els resultats resulta que en el millor moment de la història de la dreta espanyola, l'any 2000, el PP va obtenir a Catalunya el 22,8%, enfront del 28,8% de CiU i el 34,1% del PSC. Pel que fa a escons, el PP aconseguia, amb Josep Piqué encapçalant la llista, 12 diputats, enfront dels 15 de CiU i els 17 del PSC. És a dir, quina connexió pot tenir la societat catalana respecte al govern de l'Estat que ha guanyat per majoria absoluta a tot Espanya però és la tercera força política al territori?
Dirigents amb qui jugar-se el futur
El primer que s'ha de dir és que és un sistema democràtic i que aquestes són les regles del joc. El problema arriba quan es comprova el que fan i el que diuen els dirigents d'aquest partit polític. Resulta que han tornat a fer el mateix que en l'anterior legislatura i segueixen promocionant manifestacions en contra de l'actual govern amb excuses que saben que són falses. Un altre cop a Madrid dissabte passat es va convocar una marxa que, inicialment, volia defensar les víctimes del terrorisme, però que va acabar en contra del govern Zapatero, acusant al PSOE de mantenir el diàleg amb ETA, malgrat que el PP ha reconegut que l'Estat ha aconseguit acorralar la banda terrorista. Dirigents com Ana Botella, Alberto Ruiz-Gallardón, María Dolores de Cospedal o el sempre rialler Esteban González Pons eren a la manifestació, sense cap pudor. És amb aquestes persones, amb el seu particular sentit de la democràcia, amb les quals Catalunya s'ha de jugar el futur?
