Excitació per les estàtues

Aquest dilluns s’inaugura l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. Interroga sobre unes estàtues carregades de significats oposats que durant molts anys van ser incompatibles a l’espai urbà i a la societat que les va acollir; que van ser profundament impugnades, sense èxit, durant la Transició però que van conviure a la Barcelona olímpica. Ben cert que pel 1990 es va restablir la República a la llavors plaça Llucmajor, de manera vergonyosa (sense senyalització, ni explicació...): va ser una decisió ajustada a una política de monumentalització de la perifèria més que de la voluntat d’incorporar un referent memorial republicà a la societat. Posteriorment, la dinàmica ciutadana que va endegar-se al barri va fer seus els valors del monument i va aconseguir que la plaça Llucmajor fos la plaça de la República (2016).

Als anys 80, les autoritats democràtiques no es van plantejar eradicar la Victòria sinó transformar en plaça de Joan Carles I l’indret (Diagonal / passeig de Gràcia) on s’ubicava el monument més emblemàtic del triomf del feixisme. I no van estar-se d’homenatjar el seu autor, Frederic Marès, que va esdevenir així un referent de la nova democràcia: ¿quina era en aquest respecte la consciència democràtica dominant en unes institucions que governaven amb majories absolutes?, ¿com s’explica que toleressin la convivència d’estàtues amb significats antagònics?, ¿són equiparables els valors de la República i els del franquisme?, ¿la pressió política i social decanta a favor de...?

D’altra banda, a Montjuïc s’hi havia col·locat l’estàtua a Franco (1963) i el seu autor, Josep Viladomat, havia projectat 30 anys abans la República. ¿Com s’explica que es pugui homenatjar la República i el Caudillo? L’estàtua pretenia esclafar la densa memòria d’un lloc, el castell de Montjuïc, vinculat a la resistència davant l’absolutisme (1641, 1705-1714) i la iniquitat de l’acció de l’Estat (segles XIX i XX). I Franco va utilitzar aquest espai per anunciar un canvi en la seva acció criminal: va fer propaganda d’una falsa pau, ja que va suposar la continuïtat de la repressió, de la tortura i de les execucions. Una acció encara avui impune perquè no s’ha aconseguit fer efectives les responsabilitats polítiques i morals dels qui van participar activament en una de les dictadures més sagnants del segle XX, amb àmplies complicitats en la societat, i diluir el que va suposar una guerra civil i 40 anys de dictadura, misèria i repressió. Es va estendre la banalització del franquisme.

A finals del segle XX la pressió dels moviments memorials va obligar (2007) a aprovar el Memorial Democràtic i una insuficient llei de memòria històrica, ja que, malgrat els avenços, va consolidar la impunitat del franquisme. Se’n va derivar l’obligació de les autoritats de retirar monuments i símbols franquistes: tanmateix, a Barcelona Franco s’hi va mantenir fins al 2008 i la Victòria va perdurar encara quatre anys (2011): a l’acte de la seva retirada hi van acudir unes 300 persones... En altres localitats encara poden contemplar-se monuments franquistes.

Aquestes reflexions són les que planteja una exposició que des de principis d’agost ha estat objecte d’escarni a partir d’una polèmica viciada, ja que ningú, en aquells moments, no sabia res del contingut: però això no interessava als qui van provocar-la. Calia el rebombori a partir d’un document -el projecte expositiu, on només constava l’estructura formal de l’exposició- en què es dibuixava una instal·lació a base de les estàtues de la Victòria i l’eqüestre de Franco (decapitat, tal com es conserva des del 2013), amb l’ombra de la República (l’original continua a la, des de fa poc, plaça de la República) davant del Born. Des de la ignorància es va procedir a desqualificar la proposta i els judicis de valor i d’intencions han creat una bola de neu interessada i gasiva. L’agressivitat només s’explica per prejudicis i parti pris previs, que han volgut desqualificar una iniciativa cultural en funció de qui la promou, ja que l’important és desgastar políticament l’adversari i excitar la ciutadania: cal fer oposició sigui com sigui i, per tant, tot s’hi val. Per citar un exemple, quan s’ha esgrimit l’argument de la “seguretat” (aquest gran tòtem reaganià que permet vertebrar la dreta reaccionària) com a gran problema per frenar aquesta iniciativa cultural i així fer una crida sibil·lina (o explícita) a la ciutadania perquè actuï contra les estàtues.

Pobre és un país en què una exposició porta a construir un “debat” sobre l’ofensa i el judici d’intencions. Pobre és un país en què quan s’ha d’encarar amb el seu passat interessades escenografies d’indignació impedeixen raonar, confrontar i aprofundir sobre la presència de la iniquitat, les seqüeles de la qual encara són perceptibles: és a dir, allò que deriva de les ruptures que van suposar el 1714 i, posteriorment, el 1939, i l’impacte de la destrucció que les va acompanyar. Si no podem encarar aquest debat de forma civilitzada tenim un problema, i greu, ja que la perversitat s’imposa a la virtut, i la voluntat de poder desplaça sense escrúpols tota altra consideració: Torquemada continua present.

Tanmateix, tot això no és flor d’un dia: la història ajuda a trobar explicacions i la memòria aporta altres elements. Compatibles, complementaris i contradictoris: els hem de conèixer i debatre. Tenim molts motius per indignar-nos, però una societat avançada ha de ser capaç d’interrogar-se sobre l’abast de la lluita, de la passivitat i de la col·laboració en aquest passat present encara. ¿O preferim escenografies que basteixen relats imaginaris?