Antoni Thomàs Vidal, 'in memoriam'

La setmana passada un amic comú, Tòfol Ferragut, em va comunicar la mala notícia: Antoni Thomàs Vidal havia mort.

Dit així, no passaria de ser una defunció més, però Toni Thomàs era quelcom més que un ciutadà de Palma. El vaig conèixer fa uns deu anys i, des del primer moment, em va impactar la seva fermesa en defensar allò que creia de justícia i que, en el seu cas, no era altra cosa que la memòria del seu pare, Francesc Thomàs.

Francesc Thomàs era el bibliotecari de la Casa del Poble de Palma. Fa pocs anys, arran d'una ocupació pacífica del solar en què havia estat aquest immoble de bell record per a tothom, i quan la policia desallotjava els joves que hi eren presents, Toni, que també els va voler fer costat, insistia a les forces de seguretat que el que estaven fent era injust, perquè aquell solar era casa seva, i tenia raó.

Toni, des del primer moment, va voler que la història dels darrers mesos de vida del seu pare fos pública perquè tothom el tengués present i en tragués un aprenentatge. Però també va voler que la tràgica vida de lluita de sa mare, Margalida, fos coneguda, que anassin les dues de la mà, i així ho demanava contínuament. Per això mateix, estimat amic Toni, vull contar el que tu m'explicares, perquè continuï la memòria i la lluita del record.

A Francesc Thomàs el detingueren ben aviat, devers l'agost del 36, i l'empresonaren dins Can Mir. Mitjançant un complex sistema de cartes, va aconseguir comunicar-se amb la seva família. Els explicava que estava bé i demanava a la seva dona que no li dugués més menjar, ni medicaments, i, sobretot, que es cuidàs dels seus fills i dels seus pares. La veritat era ben diferent. Francesc, conscientment, intentava enganar la seva dona (mai no ho va aconseguir) i fer-li creure que dins aquella presó infame tots estaven ben atesos. La realitat, però, era ben diferent i, tot i que mai no s'ho varen dir, ambdós la coneixien perfectament. Francesc Thomàs estava mal alimentat i molt malalt. I, com tots els seus companys, tenia por. Un horabaixa de febrer de l'any 37, un capellà va enviar un avís a la seva dona Margalida. Si volia evitar que aquell mateix vespre matassin el seu home, havia d'entregar una quantitat important de doblers que servirien per salvar-li la vida. Margalida, però, no els tenia.

Toni, en moltes ocasions, amb els ulls plens d'emoció, d'enyorança i de ràbia, em va contar moltes vegades aquell fatídic horabaixa que, per a sempre, li va quedar gravat a foc dins el més profund de l'ànima. La seva mare el va agafar i, amb la seva germana i el seu germà, partiren a corre-cuita cap a Can Mir amb l'esperança de poder fer alguna cosa que evitàs el desastre. Toni recordava que, quan hi arribaren, ja eren devers les vuit i es col·locaren a la mitjana que, com actualment, dividia els dos carrils de vehicles. Poc després, veren com s'acostava un camió (rus, em deia Toni) de bolquet en el qual anaven alguns soldats i falangistes. El camió va entrar dins la presó marxa enrere i, minuts més tard, va tornar a sortir. Ara ja anava carregat i un dels homes que hi feren pujar era el seu pare. La mare, en veure'l, va amollar els fills i va començar a córrer perseguint el camió i cridant. Ni s'hi fixaren, continuaren el camí, un estrany ritual, avingudes per avall, i giraren en direcció a la Rambla. Margalida els seguia de ben a prop, com si als conductors els agradàs aquella persecució que ells ja sabien inútil. Entraren a la plaça de Santa Magdalena i s'aturaren davant la fatídica comissaria de Barrado. Margalida va arribar a temps de veure com feien baixar alguns homes. Després, giraren cap a la Sang i s'aturaren a prop de l'entrada. Permeteren que alguns dels presoners entrassin a l'església a besar els peus del sant Crist. Francesc Thomàs no va voler baixar, ni tampoc no va voler mirar la seva dona quan aquesta el cridava. Ambdós sabien quin era el destí i no va voler, segurament, provocar encara uns moments més durs.

La persecució de Margalida va continuar. El camió va seguir Rambla per avall i, de sobte, va girar per la costa de la Pols. A la dona ja se li feia molt difícil seguir la velocitat dels assassins que, ara sí, ja havien abandonat qualsevol interès en ella. Només va ser a temps de veure que el vehicle feia una darrera aturada a l'església de Sant Miquel i que algú hi pujava o en baixava. Acceleraren i ella els va perdre, definitivament, el rastre.

Va recuperar els fills i tornaren a casa. Toni m'explicava que, quan hi arribaren, sense dir ni paraula en tot el camí, la seva mare va entrar dins la seva habitació i els infants la sentiren durant hores plorar desconsoladament i colpejar amb violència de ràbia continguda, d'impotència, el seu coixí.

Ja mai més res no tornaria a ser igual per a la família de Francesc i Margalida. El fill major, que s'havia embarcat amb motiu de l'Olimpíada popular, era a Barcelona i ja no el tornarien a veure fins passats molts anys. Margalida, la dona d'un roig, no trobava feina i Toni recordava, encara amb els ulls d'un infant que no entenia res, que, durant un temps indeterminat, tant ell com els seus germans sopaven d'una barreta de regalèssia i que sa mare no menjava absolutament res i els convencia que aquella era una bona alimentació.

El meu amic Antoni Thomàs Vidal va morir fa pocs dies i, tot i que sabia perfectament on era el cos del seu pare, mai no l'hi deixaren recuperar. Francesc Thomàs és a Porreres, sota un caramull de terra, sense nom, sense cap altra possibilitat de record que no sigui aquell que el seu fill Antoni, el meu amic, ha lluitat durant tots els anys de la seva vida perquè mai no es perdés.

Antoni, no sé si el teu pare mai arribarà a conèixer la teva lluita i el teu exemple, però m'agrada pensar que, d'alguna manera, la teva feina, la teva honestedat, la teva força i la teva energia li hauran arribat i el faran omplir-se d'orgull, de la mateixa manera que ens ha passat a tots els qui hem tengut l'oportunitat i l'honor de conèixer-te.

Toni Thomàs, explicant la història del seu pare, contribuïa, intencionadament, que mai no fos oblidada i que el seu nom restàs per a sempre dins la història d'aquest poble. El que dins la seva humilitat ell mai no va arribar a sospitar és que el seu nom anirà, per sempre, lligat al de son pare i que ambdós constituiran un exemple de fermesa, honestedat i dignitat dins la seva família i dins el nombrós grup d'amics que, al llarg dels anys, va anar fent.