Farts de Catalunya

Hi ha molta gent que es declara farta d’“això de Catalunya”. Quan es diu, a la barra d’un bar o en una entrevista o en un article, sol ser un afartament sectari. El to en què es diu és apodíctic, indiscutible, propi d’un estat d’atipament que no espera resposta ni preveu la discrepància en el cansament. I el que està fart d’“això de Catalunya” dona per fet que tothom n’està fart. És un cansament ibèric con destino en lo universal.

I no sé per què em ve ara a la memòria un personatge de la meva joventut, conegut com a Madame Poulet, tan rondinaire que em resultava especialment simpàtica. Als 80 anys seguia fent classes particulars de francès. Recolzada en un bastó, sense deixar de fumar els seus cigarrets Gauloises, formava part del paisatge urbà. Coincidia amb ella a la parada de l’autobús, jo balbucejava francès, i vam arribar a tenir bon tracte. “ Comment ça va?”, em saludava. “ Très bien, madame”. Però un dia, sense pensar-ho, la meva resposta va ser un típic tòpic: “ ¡Vamos tirando!” I ella, molt enutjada, traient fum, em va interpel·lar: “ Dígame, ¿de qué van tirando los gallegos?” Vaig somriure, però això encara la va enfadar més: “ Vamos tirando, vamos tirando… Pero, a ver, explíqueme de una vez, ¿de qué van tirando los gallegos?” Amb els anys vaig comprendre que era una bona pregunta. A vegades em quedo abstret, encallat en la interrogació, escrutat pel fantasma fumejant de Madame Poulet, i intento trobar una resposta a aquella visió de generacions encadenades arrossegant un pes misteriós.

Per tant el dubte ara és: de què estan farts els que diuen que estan farts d’“això de Catalunya”? Una de les espècies més curioses dels farts són els que comencen un article declarant el seu afartament, el seu infinit tedi, quina llauna, que pesats, quin rotllo, quin bucle, quin avorriment, quin empatx de Prooocés, i a continuació escriuen un article pesat i avorrit sobre... el Procés. Mai abans havia tingut la sensació de llegir tants articles repetits, escrits per diferents persones i en diferents mitjans. Com si existís una secreta Confraria de Farts de Catalunya que cada dia pontifiqués sobre Catalunya, això sí, després d’advertir-nos que estan farts d’això de Catalunya.

Jo puc comprendre que hi hagi periodistes, politòlegs, historiadors, sociòlegs, filòsofs, analistes, articulistes en definitiva, que estiguin en un estat de sorpresa, perplexitat, confusió o fins i tot en suspens o inquietud davant del que és nou, imprevisible o desconegut. Però farts? En aquest cas, l’atipament és una ideologia.

Hi ha una vinyeta de Castelao en la qual es veu una dona camperola portant agafat de la mà un nen que es resisteix a caminar. Són mare i fill. Ella pregunta: “Però per què no vols anar a l’escola?” I el nano respon: “Perquè el mestre sempre em pregunta coses que no sé”.

Els farts d’“això de Catalunya”, els professionals del cansament, no han volgut plantejar-se preguntes per a les quals no tenien una resposta prevista. El seu cansament és, en realitat, pur conformisme. Una mandra intel·lectual que recorda aquella pel·lícula en què, després de tancar la maleta de qualsevol manera, Charlot agafava unes tisores i tallava les mànigues i els camals que havien quedat per fora. Un conformisme servil i acrític amb la política de l’Estat, pilotat per un govern sectari, que ho ha fiat tot a la propaganda i a una maquinària intimidatòria. Es dirà que els altres pilots, els del Procés, han comès errors i causat avaries. Però convé no oblidar mai la lliçó d’Edmund Burke, que no era un revolucionari sinó un lúcid conservador: “Com més poder es té, més perillós és l’abús”.

Etiquetes