Els “errors equivocats”

Hi havia futbol a les emissores que habitualment escolto i vaig aturar-me a l’informatiu de la nit de Ràdio Nacional d’Espanya. El conductor no em sembla un mal professional. Quan va arribar l’hora de la tertúlia, i l’assumpte central era Catalunya, es va desfermar en els tres participants una extraordinària competència. No perquè tinguessin punts de vista diferents, no per pluralitat. Hi havia un mateix discurs, una mateixa posició, però hi havia una competència: la de qui posava més vehemència en la desqualificació de líders i partits sobiranistes i de qui defensava amb més contundència la política governamental i les resolucions judicials sobre les persones, electes com a representants del poble, que estan empresonades.

No tinc, de veritat, cap interès a criticar un mitjà en concret. Si l’anomeno en aquest cas és perquè es tracta del principal mitjà de comunicació públic, i amb l’obligació estatutària de reflectir el pluralisme democràtic. Hauria d’estar acostumat, i més en els últims temps, a una deriva en sentit contrari: cap a la uniformitat i el monolitisme. Una epidèmia de desdemocratització, empitjorada pel virus de la desmemòria, que agreuja la crisi general del periodisme a Espanya, que és una crisi econòmica, d’adaptació tecnològica, però també, i sobretot, una crisi existencial.

Parlant d’existencialisme, crec que seria molt pertinent que a la taula de la feina hi tinguéssim un post-it amb les quatre obligacions que Albert Camus considerava imprescindibles en el periodisme:

1) Reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo.

2) No mentir, i saber reconèixer el que s’ignora.

3) Negar-se sempre a dominar.

4) Negar-se sempre, i eludint qualsevol pretext, a tota mena de despotisme, fins i tot provisional.

Hauria d’acostumar-me a la realitat que en comptes de la biodiversitat s’estengui la bioperversitat. Però no m’hi acostumo. No m’acostumo a aquestes tertúlies en les quals en comptes d’existir diferents veus amb diferents opinions hi ha diferents veus amb una mateixa opinió. La teoria freudiana diferencia el superjò i el jo. L’altre dia, quan escoltava la ràdio, tenia la sensació que qui s’expressava era un superjò per mitjà de tres jos. Ah, que bé que li aniria al superjò un jo dissident!

En la correspondència entre George Sand i Flaubert apareix una controvèrsia molt interessant sobre el tractament del bé i el mal en la literatura. Flaubert hi insisteix: l’important és “ la nuance ”. El matís! I això és essencial en la mirada periodística. El periodisme ha de ser un activisme, sí, però un activisme del matís. Davant de l’opinió com un producte transgènic, amb un monopoli únic dels lexemes, ha de donar-se una ecologia de les paraules. Altrament, matarem el periodisme, perdrem tant l’autoestima com la credibilitat.

Comprenc que hi hagi moltes persones en el periodisme amb una visió estatista de la política i que ajustin la seva opinió al que consideren raó d’estat. Comprenc també la gent que sent aversió a les fronteres, velles o noves -també és el meu cas-. Però és una exigència professional situar-se al lloc dels perquès i detectar “ la nuance ”, el matís, del que està passant. A Catalunya, com a Escòcia, hi ha un factor humà al qual no s’ha prestat l’atenció que es mereix: el de satisfer la necessitat d’un nou “comunitarisme” en un món en què els espais de solidaritat estan amenaçats pel règim de la precarietat.

Comprenc, sí, que hi hagi gent que analitzi amb rigor els errors del Procés. El que no entenc és que s’obviï l’altre procés engegat fa anys: el del “rearmament centralista”. I encara entenc menys que s’estigmatitzi “els altres”, i més els que estan presos o exiliats, acusant-los de tota mena d’heretgies, a l’estil del Sant Ofici. Se’ls diu de tot, menys el que són: consultin diccionaris. Polítics i exiliats. Aquí, diguem-ho amb humor popular, ningú té el monopoli dels “errors equivocats”. Ni tan sols el periodisme.

I parlant d’“errors equivocats”, estem davant d’algunes resolucions judicials que inevitablement et recorden el model de jurisprudència del País de les Meravelles, en l’obra de Lewis Carroll, quan Alícia crida: “No es pot sentenciar abans del judici!”

Etiquetes