Gat per llebre: injustícia per desgràcia

L’any 2015 ha estat escenari de moltes desgràcies i d’una pila d’injustícies. La noció de catàstrofe comprèn els mals inevitables, fruit de la mala sort, i la d’injustícia inclou els mals que podrien evitar-se. Una empresa pendent que valdria la pena emprendre aquest any que començaés identificar correctament quan el que tenim davant és una injustícia i no una desgràcia, perquè només si som conscients que alguns dels mals que succeeixen a la humanitat tenen responsables, és a dir, són injustícies, podrem evitar-los.

Judith Shklar (1928-1992) es va interessar per la distinció entre aquestes dues nocions. La distinció sembla nítida: un terratrèmol és una desgràcia, mentre que la impossibilitat d’un menor d’accedir a uns bons estudis per manca de recursos és una injustícia. La contracció d’una malaltia autoimmune és una desgràcia i, en canvi, la decisió d’un empresari de no promocionar un treballador a qui se li havia promès que se’l promocionaria si aconseguia els objectius que finalment ha assolit és una injustícia. Una institució ben disposada i amb recursos hauria hagut d’intervenir per evitar aquestes dues injustícies, però no hauria pogut evitar les dues desgràcies esmentades.

Però Shklar ens aclareix que, en realitat, la frontera entre aquests dos conceptes no és gens clara. Subratlla, amb encert, que, si bé el terratrèmol era inevitable, els habitatges podrien haver estat més sòlids, els sistemes de previsió més eficaços i l’evacuació més àgil. Des d’aquesta perspectiva, el mal infligit per un terratrèmol esdevé una injustícia. I no haver fet el possible per impedir el mal evitable esdevé el que ella anomena una “injustícia passiva”. És cert que a vegades hi ha tragèdies reals, que són aquelles en què no hi havia oportunitat d’elegir, però la tragèdia real és molt menys freqüent del que solem creure, subratlla. Ras i curt, el malestar de bona part de la humanitat no és fruit de desgràcies, sinó d’injustícies.

La filòsofa d’origen letó ens adverteix que governs i institucions tendeixen a classificar com a desgràcies fenòmens que, en realitat, són injustícies. És una estratègia per evitar sentir-se’n responsables i haver de passar comptes amb les víctimes. Però no només això. Una altra de les raons fonamentals per les quals les institucions s’esmercen a fer passar el terratrèmol, l’incendi o la crisi econòmica, tant se val, per una desgràcia, mai per una injustícia, és la voluntat de boicotejar el dret a la ira que té tota víctima d’una injustícia. Sabem que el sentiment que genera una injustícia és la ira. Shklar la descriu magistralment: és una resposta fisiològica visceral i intensa que sentim “quan se’ns nega els que se’ns ha anunciat per una promesa i quan no obtenim el que creem que és degut; és la traïció que experimentem quan altres defrauden les expectatives que ens han creat”.

Maldar amb algú irat és feixuc. Té una consciència dels seus drets, que han estat violats, que li fa exigir una pila de coses. La perversitat de l’intent de fer passar les injustícies per desgràcies és que aquesta pràctica té per objectiu no donar a les víctimes el dret a sentir ira i pretén, per contra, obligar-les a sentir agraïment. Si el sentiment propi de qui ha patit una injustícia és la ira, el sentiment que s’espera de la víctima d’una desgràcia quan se l’ajuda és l’agraïment. És això el que les institucions europees esperen dels sirians que aconsegueixin la categoria de refugiats polítics, per exemple. I les institucions s’incomoden quan no tots els sirians que arriben es mostren extraordinàriament agraïts sinó que exigeixen una sèrie de drets: un lloc de treball digne, un habitatge digne, accés als serveis bàsics, la possibilitat d’accedir a l’oci, etc. La ira per la injustícia que, un cop a Europa, senten que viuen aflora en la forma d’una reclamació de drets. Se’ls amonesta explicant-los que estan patint “una desgràcia fortuïta i no una cosa realment injusta”. Se’ls demana resignació. Però la ira no pot ser apaivagada amb aquests arguments.

En definitiva, ens cal prendre consciència que la frontera traçada entre la noció de desgràcia i la d’injustícia és política, és a dir, no és natural, sinó construïda amb una sèrie d’objectius polítics en ment. I que intentar fer passar per desgràcies el que les seves víctimes viuen com a injustícies és un intent de reprimir la ira dels altres, que de mica en mica va amarant el cos social i que tard o d’hora aflorarà.

Si mirem de la mà de Shklar els mals que ha patit la humanitat al llarg d’aquest any que ara acaba, veurem que el patiment generat per l’Ebola, pel terratrèmol del Nepal i per l’atur, i per una llarga llista de fenòmens més, no són desgràcies, sinó injustícies. I entendrem la importància de permetre que la injustícia sigui sentida com a injustícia. Tant de bo ens inspirin les paraules de Shklar per enfrontar-nos al nou any: “Quan podem alleujar el patiment, sigui quina sigui la seva causa, és passivament injust passar de llarg i no fer-hi res”.