Temps de pròrroga

Diumenge, amb el ple d’investidura en què es va investir Carles Puigdemont, ni vam tancar una etapa ni en vam començar una de nova. Estem en temps de pròrroga. El bloqueig institucional que ha viscut el Parlament de Catalunya durant tres mesos semblava que acabaria amb una nova convocatòria d’eleccions que prefigurarien un nou mapa polític i comportarien una redefinició del full de ruta.

Les acusacions i els retrets de les últimes setmanes entre les forces que van aprovar la resolució del 9-N han posat sobre la taula la poca credibilitat que atorguen a aquest full de ruta els seus mateixos impulsors. Semblava que havíem arribat al final del carreró sense sortida, però amb l’acord s’ha aconseguit una pròrroga i haurem d’esperar uns mesos més per tornar a evidenciar l’única certesa del procés: el carreró sense sortida, el cul-de-sac, que suposa la unilateralitat.

Un procés de secessió només pot acabar amb pacte o ruptura, acord o unilateralitat. Els resultats del 27 de setembre van evidenciar una aritmètica complexa al Parlament i un suport gens menyspreable, però no suficient, a un full de ruta unilateral. Optar per aquesta via no sembla el més adequat per ampliar una base social que des del procés participatiu del 9 de novembre del 2014 no ha fet sinó fer-se més estreta. Del 80% de suport al dret a decidir hem passat a una lògica plebiscitària que ha aconseguit un 48% del suport, i n’han quedat fora la resta de catalans i catalanes que no aposten per un full de ruta excloent sinó per un d’integrador.

La sortida del referèndum pactat i reconegut és sens dubte difícil i complexa, però té dues virtuts: el reconeixement internacional i la capacitat d’ampliar el suport social necessari per dur a terme tot canvi polític profund.

Un canvi que ja s’està produint. A Catalunya i a l’Estat. Una transició cap a una nova concepció de l’Estat com a realitat plurinacional en què propostes com un nou encaix territorial no suposin un seguit d’atacs i desprestigis, sinó que formin part de la normalitat de qualsevol democràcia moderna. Ignorar aquest canvi i/o menysprear els més de 5 milions de vots aconseguits per una opció que defensa el dret a decidir arreu de l’Estat no és una estratègia intel·ligent si es vol buscar complicitats arreu per exercir la sobirania de Catalunya.

La sobirania d’un país no només s’ha d’exercir per decidir el seu futur sinó que s’ha de defensar des del carrer però també des del govern. I aquest punt ha estat el principal absent en aquests últims cinc anys en les actuacions d’aquells que ara pretenen exercir precisament allò que s’han encarregat de destruir.

Defensar la sobirania de Catalunya és defensar, i no desballestar, l’estat del benestar. Defensar la sobirania de Catalunya és blindar la sanitat catalana per a tots els catalans i catalanes enfront dels que han treballat per convertir-la en un negoci privat que segregui entre pacients de primera i pacients de segona. Defensar la sobirania de Catalunya és assegurar un sistema educatiu que faci efectiva la igualtat d’oportunitats, enfront dels que han fet tot el possible per promocionar centres privats i concertats mentre es retallava en 1.200 milions el pressupost d’Educació. Defensar la sobirania de Catalunya és ajudar i no ignorar el més del 20% de catalanes i catalans que estan en risc de pobresa, així com el 28,8% dels menors que estan en risc de pobresa infantil.

Un país ha de pensar sempre què vol ser en un futur, però mai oblidar les necessitats urgents que té entre mans. No es pot fer país només pensant en el que volem ser mentre ignorem el que som. Per això, des de Podem seguirem treballant en la construcció d’una alternativa capaç de construir majories i no de restringir-les. L’alternativa de les confluències, un projecte que, a partir del reconeixement de les diferències, sàpiga construir un espai comú. Una alternativa que tingui present -i no menystingui- l’eix nacional però que no relegui l’eix social a ser moneda de canvi per a una investidura o un full de ruta amb escàs recorregut. Serem l’oposició que no permetrà que s’oblidin els greus problemes socials, econòmics i de corrupció que pateix Catalunya. Serem l’alternativa a l’inevitable bloqueig. Perquè el país no es pot permetre més frustracions a costa de refundacions. Perquè el país no es pot permetre no tenir una oposició responsable i d’esquerres.