El llarg adeu industrial britànic

L'aposta del Banc d’Anglaterra per una moneda forta ha malmès la competitivitat dels fabricants locals en els mercats internacionals

Per entendre el Brexit cal contextualitzar-lo dins del llarg procés de desindustrialització de l’economia britànica. La progressiva necrosi del teixit productiu ha convertit el país que va iniciar i liderar la Primera Revolució Industrial en un actor secundari en l’escena industrial actual. A tall d’exemple, la indústria manufacturera alemanya representa el 23% del PIB del seu país, i la britànica només un 11%. Al constant degoteig de deslocalitzacions industrials cap a Europa de l’Est o l’Àsia cal afegir-hi els traspassos de les grans empreses industrials britàniques -com el fabricant de confiteria Cadbury o el de packaging Rexam- a mans de grups internacionals. La davallada industrial ha impactat profundament en la mà d’obra menys qualificada, una part de la qual s’ha vist desplaçada cap a feines de baixa productivitat i mal remunerades del sector serveis, on han de competir amb els immigrants. Aquest sector de població -degudament manipulat pels partits populistes- i els nostàlgics del passat imperial són els que han donat un suport clau a la sortida britànica de la Unió Europea.

Avui la majoria de fàbriques de cables angleses han tancat o s’han transformat en magatzems de distribució de cables importats

Actualment costa trobar productes made in UK. És cert que la Gran Bretanya continua produint més d’un milió i mig de cotxes a l’any -models d’èxit com l’Evoque, el Qashqai o el Mini-, però totes les grans factories d’automòbils són de propietat forana i tenen un gran handicap: dos terços dels components són d’importació. La crisi del petroli i les polítiques de Margaret Thatcher van liquidar les mines de carbó i les drassanes. Res que no fessin molts altres països europeus. La indústria tèxtil va ser arrasada per la competència asiàtica. La majoria de foneries d’acer que han sobreviscut a les successives crisis industrials han passat a mans estrangeres -entre elles la que la catalana Celsa té a Cardiff- i fa uns deu anys que va tancar la darrera colada contínua de coure, cosa que converteix la Gran Bretanya en l’única gran economia europea que depèn totalment de les importacions de fil de coure, la base per fabricar cables elèctrics. De cables, tot sigui dit, cada vegada en fabriquen menys. L’any 1999 l’empresa anglesa BICC, que havia arribat a ser un dels principals fabricants de cables del món -amb diverses fàbriques a Catalunya-, es va vendre el negoci a la nord-americana General Cable. Avui la majoria de fàbriques de cables angleses han tancat o s’han transformat en magatzems de distribució de cables importats. La mateixa borsa de metalls de Londres (LME), que estableix el preu a nivell mundial de matèries industrials clau com l’alumini, el níquel, el coure, el zinc o el plom, és de propietat xinesa des de l’any 2012.

Les raons de la greu anèmia industrial de la Gran Bretanya són diverses. La tradicional aposta del Banc d’Anglaterra per mantenir una moneda forta ha malmès la competitivitat dels fabricants locals en els mercats internacionals. El capital anglès -a diferència de l’alemany- sempre ha tingut la mirada posada en el rendiment a curt termini -una visió incompatible amb la despesa en R+D i en formació- i ha preferit invertir en grans projectes internacionals en lloc de la indústria local -on els sindicats tenien massa força i els retorns eren incerts i a llarg termini-. Una prova d’això és que avui en dia, mentre la indústria local continua minvant, encara mantenen la seu a Londres grans empreses mineres i petrolieres d’abast mundial com Rio Tinto, Anglo American, BHP Billiton o BP, grans consumidores de capital i amb retorns garantits per concessions a l’estranger. Si afegim a aquests dos elements -política canviària i aversió del capital- els valors d’una societat amb llarga tradició aristocràtica i monàrquica que valora el luxe, el glamur i l’enriquiment ràpid -més propis de sectors com el financer, l’immobiliari o l’espectacle-, trobarem les raons del divorci britànic amb la indústria.

Un altre gran motor industrial és el sector farmacèutic, on Anglaterra encara és una potència

No està tot perdut per als fabricants britànics. Juntament amb una indústria automotriu de dimensions mitjanes, perviu l’aeronàutica, que amb el suport de la despesa militar i l’aviació civil es manté en bona forma amb empreses com BAE Systems o Rolls-Royce. També tenen la seu al Regne Unit -i diverses fàbriques- grans multinacionals de béns de consum com Reckitt Benckiser -propietària de l’antiga fàbrica de detergents Camp de Granollers- i l’anglo-holandesa Unilever, així com grans fabricants de packaging com RPC Group. Un altre gran motor industrial és el sector farmacèutic, on Anglaterra encara és una potència. En part és gràcies a la combinació d’una sòlida base de recerca acadèmica i els diners de les poderoses charities, organitzacions benèfiques que amb l’objectiu de trobar la cura de tota mena de malalties inverteixen els diners recaptats en projectes d’investigació i instituts de recerca en biociència com The Francis Crick Institute, recentment inaugurat a Londres i que ha costat 650 milions de lliures. També cal esmentar l’èxit internacional basat en un disseny industrial innovador d’empreses com el fabricant d’electrodomèstics Dyson -amb seu i centre de R+D a Anglaterra tot i que fabrica a Malàisia i Singapur- o el fabricant de bicicletes Brompton, que manté la producció a Londres. Com afectarà el Brexit aquests campions industrials? El resultat de les negociacions amb Brussel·les serà clau, però del que no hi ha dubte és que la indústria britànica ho tindrà més difícil si queda desconnectada dels mercats continentals europeus, on manté una part important tant de clients com de proveïdors. Pel bé de la indústria europea, esperem que no sigui així.