15/12/2019

Aristocràcia

3 min

Aun pijo res no el desequilibra excepte que, a la biblioteca del club, assegut a la butaca de cuir, metre llegeix l’ Abc, algú li xiuxiuegi, a cau d’orella, que acaba d’entrar el marquès de Busa... Aquesta informació, és a dir, l’arribada d’un noble titulat, produirà en el pijo una certa sudoració engonal, així com una tremolor de cames -gràcies a la ja famosa perícia pija en la contenció de les emocions- imperceptible, però tremolor al cap i a la fi.

Si hi ha alguna cosa que faci trempar els pijos, a banda de Rafa Nadal i del Fons Monetari Internacional, és un aristòcrata. I és que els nobles representen per als pijos tot allò que ells creuen que són o, si més no, tot allò a què, secretament, aspiren. Aristocràcia és, per a ells, sinònim de poder, família, ancestres, tradició, supremacia, oportunitat de negoci, privilegi, saber estar i estil. Però també és màgia, mite i llegenda.

L’admiració bavosa que el pijo experimenta davant d’un comte, un marquès, i ja no et dic davant d’un duc, és l’únic aspecte sociocultural que l’assimila a les classes populars (de la categoria en queden exclosos, naturalment, anarquistes, comunistes i independentistes), de manera que, en una mena de venjança còsmica i per obra i gràcia de les estratègies malèfiques del kitsch, el pijo està unit, ves per on, a la Belén Esteban.

Els aristòcrates, que ho saben, es deixen estimar i, a la manera de l’ stripper, remenen el cul davant del pijo perquè aquest, embadalit i calent, vagi afluixant la mosca a base d’invitacions a esmorzar, dinar i sopar perquè, com se sap, excepte exòtiques excepcions, els nobles de per aquí fa segles que roseguen pa sec. Com de capellans i canonges, des de temps remots les taules de casa bona també estan plenes a vessar de barons i vescomtes que les animen amb anècdotes medievals i xafarderies pròpies de caceres toledanes preconstitucionals.

Molts dies, sol i en la penombra del seu despatx, només il·luminat per la Tolomeo de sobretaula, el pijo repassa, neguitós, un cop més, l’arbre genealògic que va encarregar anys enrere per veure si hi troba d’una punyetera vegada algun avantpassat que, com a mínim, hagués acompanyat, ni que fos de grumet, Jaume I durant la conquesta de Mallorca. Però res, no hi ha manera...

Per suplir la falta d’aristocràcia sanguinolenta i pròpia, molts pijos van ennoblir-se acostant-se al rei (Joan Carles, s’entén). L’èxtasi del pijo, la seva màxima fita social, la volta que va tancar l’edifici de la seva vanitat, va arribar el dia que el Borbó va acceptar una invitació a la seva taula (caldereta i coca de Llavaneres, vins a raig...), li va cedir el timó del barco al Nàutic o quasi de matinada, Ganduixer amunt i a dos-cents per hora, el va acompanyar a casa en moto. Quina emoció quan, pels volts de Santa Llúcia, els Nadals dels anys vuitanta, arribava la felicitació de la Zarzuela (una adoració de Lucas Jordán, la foto d’algun real sitio nevat, la família reial fotografiada al costat d’un pessebre de figures napolitanes...), amb unes línies manuscrites: “ Feliz Navidad, Federico, nuestro Perico, Periquito, Pericón... nos vemos luego, en Baqueira ”, firmada per tota la família: “Juan Carlos R.”, al costat “Sofía R.” i de forma adolescent i encantadorament maldestre, una mica més avall, “Elena”, “Cristina”, “Felipe”.

stats