07/06/2020

Passejar

2 min

És molt difícil creuar-se’n cap pel carrer, bàsicament, perquè els pijos no passegen. Passejar és una activitat pròpia de filòsofs (els pijos no divaguen, sempre tenen un objectiu) o de qualsevol altra persona que, categòricament, sigui qualsevol altra cosa excepte rica. Els pijos van de casa -en cotxe- al reservat, al club o a la finca i d’aquí -en cotxe també- a firmar a cal notari, a l’aeroport o, altre cop, al club. De vegades van al teatre (d’òpera) però només de vegades i seguint el ritme de l’abonament i perquè, diuen, “ a mi mujer le gusta, que si no de qué, yo me aburro siempre como un mono ”. Si han d’estirar les cames ho fan al jardí de casa, i el màxim que caminen és per anar de la pèrgola al roserar i del roserar a la porxada de la piscina, o els les estira el físio directament, que es presenta a casa, mínim, dos cops per setmana.

-Mamà! Porto tres hores trucant-te! ¿Dónde estabas?

- ¿Dónde dimonis quieres que esté? ¡En casa! ¡Menudas ocurrencias tienes! Verdaderamente...

- No sé, com que ara es pot sortir a passejar i a las terrazas...

- Bueno, lo que hay que oir. ¡Con lo precioso que tengo el jardín, salvaje total, que parece Grey Gardens y yo una loca de remate como Edith Bouvier, voy a ponerme a passejar a estas alturas del partido! No digas sandeces... Y de terrazas dices. Bueno, lo que me faltaba pel duro : de terrazas íbamos, de pequeñas, en Biarritz, que eso sí que eran terrazas. O sea que mira tú la de tiempo que no me derrumbo yo en una terraza, vamos, por favor... Además, ya sabes que nunca he sido callejera. No me gusta la calle. Con toda esa gente, me asusta, me marea, me asquea... Me acuerdo de aquella vez que, después de merendar en casa de Sisita, Matías aparcó en frente y tuvimos que cruzar todo el paseo de Gracia tu padre y yo sorteando todo tipo de obstáculos, que me entró un agobio que ya le dije a Matías: “¡Matías, nunca más! Así tenga que dar usted la vuelta a España, la próxima vez aparque en la misma puerta, que ni que fuéramos la comparsa de Pinito del Oro...”.

Als pijos sempre els han transportat: l’esclau sobre la llitera, la nanny pel parc fent rodar el Silver Cross, el pony Diagonal amunt Diagonal avall (“ Te lo digo Mimí, querida, desde que prohibieron montar por la Diagonal para mí Barcelona ha dejado de existir ”), el papà del bracet cap a l’altar, els cosins a pes en direcció al panteó familiar... Però passejar, el que es diu passejar, no, mai. Allò de “ se hace camino al andar ” a ells ni els passa pel cap perquè estan arrelats, impertèrrits, escarxofats a les seves fortaleses, divinament. El camí no cal que el facin, el tenen perfectament traçat, com dèiem, del bressol a la tomba i de la tomba, creuen ells, al paradís celestial, amén.

stats