Quina llauna!

Els pijos, talment com els turistes, els comatosos o els músics de carrer, tenen una capacitat d’abstracció que ja l’hauria volguda per a ell Jackson Pollock. És per això que mentre els contenidors i la resta de mobiliari urbà crema a cada cantonada de l’Esquerra de l’Eixample, ells només són capaços de dir coses del tipus “ Vaya lata ”. Que els accessos a Barcelona (sempre Barcelona!) estiguin tallats a ells els molesta, fonamentalment, perquè el ferrador, que és de Vic, ha decidit, guiant-se pel seu afinat sentit comú, no baixar i la Nueces, l’euga, s’haurà de ferrar, amb sort, la setmana vinent, tot i que li tocava ahir: “ A ver si aguanta, porque va muy larga [de peülles, s’entén]. ¡ Qué lata!”

Aquests darrers dies, la seva exòtica i selectivíssima capacitat de copsar la realiat els ha dut a comentar coses d’aquest estil: “ De Cercas no me he leído nada pero a Piluca le gustó mucho ese que va de la ‘Catedral del mar’ [sic]”; “¿Te vas a apuntar este año al campeonato de veteranos?”; “ Samira, el señor no vendrá a almorzar, me acaba de llamar, se queda en el club, con su primo ”; “ Sí, cariño, Alfonsito ya está en Ginebra ”; “ Pobre hombre el de la farola, me da una pena tremenda, pero los reyes estuvieron con él muy cariñosos, eso hay que reconocerlo, aunque ya sabes que ella no es santo de mi devoción ”.

Els pijos també troben que és “ una lata ” tot el que fa referència a l’exhumació de Franco, bàsicament perquè, de sobte, han descobert que Franco fa anys que és mort. No se n’havien assabentat i trobaven extraordinàriament complicat, i fins i tot inútil, exhumar un viu, “ y de muy mal gusto ”.

És tal el seu proverbial desinterès per tot allò que hi ha més enllà dels murs de la torre, de la parròquia o del club, que estan convençuts que la Greta Thunberg i l’Íñigo Errejón són la mateixa persona.

A votar, per descomptat, ni els passa pel cap d’anar-hi perquè: “ Todos los políticos són iguales, y mira que somos íntimos de Xavier ”, o “ No creo que ese fin de semana estemos en Barcelona porque los Daurella inauguran por fin la casa de Bolvir, que yo pensaba que acababan antes la Sagrada Familia ”.

Sobre la sentència condemnatòria als presos polítics (ells diuen “ políticos presos ”, naturalment), i tot i que potser en coneixen com a mínim un parell des dels avui tan llunyans temps convergents o d’haver estudiat plegats dret a la mateixa facultat, els pijos callen. Silenci sepulcral. Rumien. Perquè els pijos, que malgrat tot no són del tot idiotes (recorda que ells són rics, nosaltres pobres), pensaven que mort el gos morta la ràbia, però ara han sigut capaços de connectar dos conceptes: les penes independentistas amb el soroll constant sobre els seus caps de les hèlices d’un helicòpter.