Fer un bon casament (i 2)

BarcelonaUn bon dia ets al bar de les quadres i demanes una copa de vi blanc. En Marcial, el cambrer que t’ha vist néixer i que des de llavors segueix servint-te, des de darrere la barra -al seu lloc-, i tu asseguda al tamboret, al teu (fet que demostra, sens dubte, que les coses segueixen anant bé), et pregunta que com està la Nueces, l’euga, aquest matí. Tu li dius que bé mentre t’afluixes les botes i et deixes anar els cabells. Fas olor de cuir, lleugerament de suor -perquè les nenes de casa bona només suen subtilment- i de Cristalle de Chanel. Estàs cansada, t’has llevat molt d’hora, perquè amb aquesta calor que fa no es pot muntar si no és a primera hora.

Abans que tinguis temps de dir que t’apuntin la copa de vi, sents una veu masculina des del fons de la barra: “ Marcial, ese vino apúntamelo a mi ”. Tu decantes una mica el cap (les nenes de casa bona no es giren, es decanten) i reconeixes a l’instant en Ricky Sentmenat Bertran, el petit del marquès de Busa.

-Quant de temps -dius.

- He estado una temporada en Londres, ya sabes… Mañana podríamos salir a montar. ¿Todavía tienes a Nueces?

-Sí -dius tremolosament, amb aquella capacitat que només tenen les nenes de casa bona de fer tremolar la paraula sí ; ¿quina proesa, oi, tot i ser una paraula tan curta?

- Esa yegua - diu en Ricky- es un fenómeno.

I tu saps que quan un home, al club, alaba la teva muntura, el que fa realment és alabar-te a tu.

- Quedamos en las cuadras a las ocho de la mañana. Me alegro mucho de verte.

- Lo mismo digo, Ricky. Seré puntual.

Aquesta primera copa, la primera de les moltes que pagarà a partir d’avui, i aquesta primera galopada, són suficients per saber que acaba d’entrar en escena… el teu futur marit.