De l’amor pràctic

El pijo independentista, un cas exòtic però real (ja en parlarem, si escau, un altre dia), ho és perquè intueix en l’independentisme una oportunitat de negoci. Passa el mateix amb la mort (la dels altres, no la pròpia, s’entén) i amb l’amor, dos fenòmens que són, per als membres de la Vida regalada, una indiscutible font de riquesa.

L’amor, com el vestir, ha de ser “apropiat”: la parella no s’escull pensant en la felicitat i l’expressió individuals sinó en el benefici del grup. Un bon casament és l’argamassa indispensable per seguir edificant el mur que separarà els pijos de la resta dels mortals, i és per això que quan parlem d’amor parlem de conveniència, no de passió. L’amor romàntic, caòtic, desequilibrant, l’amor púber, l’amor aquell de “ beber veneno por licor suave, olvidar el provecho, amar el daño, creer que un cielo en un infierno cabe, dar la vida y el alma a un desengaño... ” no és mai, en cap cas, un amor que interessi als pijos. Mai. Un amor que neguitegi no resulta pràctic. Un amor que no puguis presentar als papàs, que no encaixi al Club, que, en definitiva, no quedi bé, no és un amor atraient. Perquè l’amor és una inversió i ha d’acabar donant rèdits. Amb un bon amor aconsegueixes que la teva finca s’expandeixi pel nord-est i que les accions es multipliquin al mateix ritme que els immobles. Un amor com cal, com Déu mana, proporciona beneficis, infla patrimonis, engendra plançons rossets i blanquíssims per poder-los dir “ Hasta donde te alcanza la vista, hijo mío, todo esto, será tuyo algún día”, que és, al cap i a la fi, l’única cosa que, al llarg de la seva vida, un fill, un hereu, hauria de sentir dir al seu pare. L’única. L’amor serveix per preservar un sistema. Per preservar una espècie. L’amor és una àrea privada de caça i, aquí igual que en la cadena de pura sangs de la reina d’Anglaterra, és sinònim de carta d’origen, de pedigrí. El delit aquell de les nenes prefeministes i de classe mitjana tirant a baixa segons el qual un príncep blau arriba a cavall i les retorna a la vida amb un bes, a les nenes, igualment prefeministes però pijes, mai no els ha convençut perquè al príncep en qüestió, després de ser besada, la pija de torn li preguntarà l’ apellido, el club al qual pertany, la quadra on té el cavall, qui són els seus cosins, on estiueja i el nom del seu barco, qui va ensenyar-li a esquiar i el nom del seu sastre, qui el confessa, l’escola on va estudiar, on compra el tortell el dia de Reis i els màsters en economia i empresa que ha fet a l’estranger... Les nenes pijes prefeministes (que, per cert, es quedaran prefeministes sense remei i per sempre més) mesuren i fan prospeccions, saben el que els convé i no es deixen enlluernar. Les nenes pijes no perden el temps amb arribistes, saltimbanquis o gigolós i estan programades, des de ben petites, per detectar si el príncep blau amb el qual s’acaben de morrejar compleix els requisits o no els compleix. Perquè no existeix sobre l’escorça terrestre cap senyoreta de casa bona que estigui disposada a perdre ni una engruna de posició i benestar socials.

Les parelles pijes, a diferència de les altres, ballen una coreografia perfecta els passos de la qual han après, de manera natural i sense esforç, observant com ho feien el papà i la mamà. Les parelles patrícies tenen un mateix objectiu, un mateix projecte, fixen alhora la seva mirada vers un mateix punt: la comodíssima eternitat que proporciona el panteó familiar.