L’independentisme i els ‘pijos’
E ls pijos autèntics, igual que els autèntics obrers, no són, per definició, independentistes i tenen una visió geopolítica de les coses que els empeny a dir frases bastant ambicioses del tipus “Yo soy ciudadano del mundo”. Els pijos autèntics es consideren cosmopolites. A part d’a casa, a la finca i al club, on se senten realment còmodes és a les sales vip dels aeroports internacionals, on sempre coincideixen amb algun cosí, amb algun soci o amb algun col·lega amb qui comparteixen handicap. A aquest fet cal afegir-hi que els pijos ibèrics no han estat mai -oh, sorpresa!- del tot espanyolistes. Una altra cosa, naturalment, és que s’hagin vist obligats per les circumstàncies a fer negocis amb espanyols diversos, ja fossin republicans, falangistes, franquistes, socialistes, convergents o José María Aznar en persona, de la mateixa manera que els seus ancestres els van fer amb grecs, romans o fenicis, sempre a demanda, sempre segons hagi convingut i sempre -val a dir- sense gaires manies. ¿Que li pregunta vostè què vota al personal que li entra a comprar a la botigueta? Oi que no? Doncs ells tampoc.
Espanya com a tal a ells els sembla una idea pràctica però difosa, en la qual no estan gaire interessats, de la mateixa manera que, això també és veritat, mai no han acabat d’entendre exactament a què collons ens referim quan ens referim a “Catalunya”, tot i que la germana petita de la seva àvia es va casar amb un cosí del Prat de la Riba.
A l’hora de definir-se tribalment ho fan assegurant que són “de Barcelona” o que la seva tata era “ gallega, de una aldea cerca de Pontevedra ” o que per Setmana Santa van a Madrid, on viu una tia seva “ a la que siempre vamos a ver en Pascua de camino a Sevilla y nos quedamos dos noches en su casa de Alfonso XII, que es estupenda y tiene unas vistas al Retiro que son una verdadera gozada ”. La seva autèntica pàtria són les pistes del Tenis Barcelona o els estius “ en la finca del abuelo en Olot, en villa Formosa, que tenia 60 habitaciones”. “Nos juntábamos todos los primos, figúrate, lo pasábamos bomba... ” Ells són més de Puigcerdà que de Catalunya, més de Jerez que d’Espanya, més de Provença, Londres o Ginebra que d’Europa. Lo que yo te diga, ciudadanos del mundo.
Si us creueu amb algun individu que precipitadament classificaríeu de pijo de campionat però, de sobte, descobriu que porta una polsera de tela amb la bandera d’Espanya lligada al canell, no us confongueu: és un fake. Així mateix, si aquest projecte de pijo és dels que, per posar un exemple, pensa que els presos i les preses polítiques haurien de “ pudrirse en la cárcel en lugar de salir a sus anchas cada dos por tres ”, tampoc estareu davant d’un pijo de debò sinó d’una caricatura. I és que resulta que els pijos, si ho són de veres, no compten entre els seus trets característics amb el del fanatisme perquè ells són, a nivell territorial i a tots els nivells, tremendament laxos.
Els pijos de debò l’u d’octubre no van fer el ridícul anant a votar a diversos col·legis per demostrar via Instagram que tot allò era una “ pantomima ”, perquè la democràcia, igual que la dictadura, la monarquia, els falansteris o el coronavirus, no impediran, de cap de les maneres, que segueixin sent com són. És a dir i bàsicament, pijos.
