Les foques, les sardines i el circ

Les bones esposes són previsores i saben que han d’arribar a velles havent acumulat grans dosis de poder i riquesa, perquè d’altra manera es veuran abocades a l’ostracisme. La patacada social es pot presentar, malalties i bogeries diverses a banda, fonamentalment de dues maneres. Primer: el teu marit es fuga (ja era hora!) amb una inconscient quaranta anys més jove que ell a qui no podràs evitar compadir perquè la imbècil acabarà descobrint que mig segle de casats ha donat molt de si i ho tens tot a nom teu. I segon: els teus fills t’omplen la casa de nets perquè es pensen que et fa molta il·lusió i, el que més t’enrabia, no paren de dir sempre que en tenen l’oportunitat: “La mamà va ser sempre molt eixuta amb nosaltres però ara es desviu pels nets, li cau la bava”. Cosa que, a banda de ser una fal·làcia (perquè, tot i que sí que has estat eixuta -només faltaria!-, a tu mai no t’ha caigut la bava, i menys pels teus nets), és una cursileria de campionat, i la simple idea que la teva progènie hagi ensopegat amb la cursileria et resulta insuportable, un fracàs: Déu castiga i no amenaça.

De la mateixa manera que quan són petits, com ja ha quedat apuntat en anteriors entregues, la teva descendència (maleït el dia!) ha de creure que ets pobra; quan siguis una veterana esposa, una matrona immensa, els has de fer creure el contrari, que ets rica. Per això cal que, des d’ara mateix, que encara tens la pell llisa i suau, arrepleguis tantes joies i monedes d’or com puguis perquè, de gran, et serviran com a esquer per a parents diversos que es pensaran, il·lusos, que darrere d’aquell anellet de maragdes hi ha tota una cova d’Alí Babà a la qual els deixaràs accedir algun dia. Tu, sempre molt digna, postrada (que és com les nobles senyores s’han d’estar, postrades), els diràs amb to greu quan vinguin de visita: “Acosta’t, filla, mira, ¿veus aquesta medalleta de la Mare de Déu? És d’or i diamants i vull que sigui teva, agafa-la”, i a continuació has d’afegir: “Tinc un tupí ple de monedes d’or i tres cofres curulls de pedres precioses, però ara no sé on els he deixat, quin cap! Quan em mori els haureu de buscar: volten per aquí...” Això farà que sempre hi hagi algú disposat a fer-te gestions i que s’encarregui de la intendència, el s hopping, les petites tasques de bricolatge i manteniment... perquè si de jove, com a bona esposa que has estat al llarg dels anys, has posat tota la teva energia vital en no fer absolutament res (de manera que, per tant, no saps fer res per tu mateixa), necessitaràs, de vella encara més, molts voluntaris traçuts que et solucionin les diverses aventures quotidianes. Hauria de semblar, en definitiva, que el dia del teu traspàs deixaràs en herència un patrimoni fabulós.

Aquesta mateixa estratègia, la d’aparentar riquesa, és la que has de seguir amb els teus múltiples i variats amants, perquè ho segueixen sent fins minuts abans que tanquin la tapa del teu taüt (acció que farà un professional de la funerària, no un dels teus amants, s’entén). L’amor, ja sigui fraternal, familiar o apassionat, s’ha d’engreixar dia a dia, s’ha d’alimentar i se n’ha de tenir cura, ho diuen tots els manuals, i no hi ha millor manera de fer-ho que a base d’anar deixant, talment com Hansel i Gretel, un rastre d’unces d’or al teu pas. Els fills, nets, nebots, amants i altres passavolants han d’estar, com la foca de circ amb la sardina abans que prohibissin els animals artistes, atents a cadascun dels gestos que facis, perquè darrere de cada moviment pot aparèixer, com per art de màgia, or, encens o mirra.