Trobar la dosi justa: barbitúrics, toreros i el dòric

De forma tremendament tradicional i reiterada els esposos insisteixen que les seves mullers els acompanyin a dinars i sopars amb clients i amics diversos perquè creuen que la presència femenina adorna, alleuja i amenitza. En general hauries de saber que el teu espòs no espera de tu que badis boca. Perquè, per boca, la seva i la dels seus clients i amics. De tu, com a bona esposa que es pensen que ets, s’espera que somriguis de tant en tant, facis caure les pestanyes al mateix ritme que les papallones silvestres baten les ales i, de dos a tres cops per trobada, t’acariciïs amb els teus finíssims dits l’anell amb el solitari enfilat en or blanc, tot plegat sempre amb l’esquena ben recta, la melena flonja i els llavis humits. Per descomptat, l’única manera de passar el tràngol de suportar la vetllada evitant posar d’excusa, altre cop, que tens un atac d’apendicitis és administrant-se una bona dosi de barbitúrics d’aquells que en diuen benzodiazepines, és a dir, dels que permeten mantenir les constants vitals més o menys a ratlla però sense que et caigui la baba, més que res perquè els mascles del teu voltant pensarien que és a causa seva que et cau la baba. El mascle pensa, per inèrcia, que l’admiració que les bones esposes senten per cada gest que fa, per cada paraula o so que emet, és còsmica. Saber gestionar aquesta particularitat pot arribar a ser-te molt beneficiós en un futur pròxim, perquè la vanitat dels altres, i la del mascle molt especialment, es pot arribar a convertir, a les teves mans, en una daga tremendament esmolada que sempre has d’estar disposada a fer servir.

Molts dels clients i amics del teu espòs, al seu torn, es fan acompanyar de les seves pròpies esposes, que, com que ningú no els ha explicat que l’automedicació, digui el que digui l’OMS, ha estat des de temps immemorials una aliada de primera per a qualsevol bona esposa que mereixi aquesta consideració, apareixen amb els cinc sentits elèctricament connectats, de manera que pretenen, que pesades!, que els segueixis una conversa que passa per comentar el garbuix entre trans, feministes i el tarat del Harry Potter, el preu de les estovalles de presumpte fil ecològic que resulta que venen a Zara Home o la defensa del co-llit que practiquen amb els seus fills (i en aquest punt has recordat que la propera vegada que el teu marit et tregui de casa hauràs d’incrementar la dosi de benzodiazepines).

De totes maneres, saps que ets afortunada perquè, si més no, sou sota cobert, en un bon restaurant el compte del qual tu no penses ni fer el gest de pagar, i assegudes còmodament en cadires dissenyades pel Miquel Milà, com a mínim. Sempre penses, perquè qui no és consola és perquè no vol, en les pobres dones dels futbolistes que, de tant en tant, han d’anar a l’estadi a veure jugar els seus marits -un partit sencer!-, compartint fila a la graderia amb altres dones de futbolistes (que, possiblement, per no saber no saben ni qui és el Harry Potter) i amb membres de la directiva del club que no paren de mirar-los les tetes. Ser dona de torero, que almenys et quedes a casa passant el rosari mentre l’altre s’ensangona les malles per l’arena, sempre t’ha semblat, a efectes pràctics, molt més còmode.

De camí cap a casa, al cotxe, el teu marit, mirant-te amb devoció, et dirà allò de: “Aquesta nit has estat molt bé, i la més guapa”, a la qual cosa tu contestarà esbossant simplement un somriure perquè fa molts anys que no necessites la seva aprovació tot i que ell, que és més bàsic que el dòric, es pensi que sí.