El miracle de Lourdes: més sobre els nou-rics

Així com l’epidemiòleg és capaç de trobar el pacient zero, l’historiador és perfectament capaç de descobrir el primer dels afortunats, és a dir, el patriarca d’una futura nissaga de pijos, la persona que ha sabut desentrellar la fórmula de la riquesa. Normalment el primer ric, l’home ungit per la fortuna, intenta, sovint per superstició, mantenir els vells costums i segueix fent moltes de les coses que feia abans de convertir-se en supermilionari (allò que dèiem de menjar el cocido de sempre al mateix bar de sempre, a Vallecas, amb els amics de sempre, que són els de la mili), de manera que aconsegueix que l’opinió pública el titlli de persona austera tot i que en el que realment s’ha convertit és en un excèntric tirant a capriciós perquè, esclar, si en ple mes d’agost, mentre navegues amb el barco pel Mediterrani t’agafa per demanar el “ cocido de sempre”, l’operació que es posa en marxa serà d’upa i comportarà noliejar un jet perquè te’l vagin a buscar al bar de Vallecas. I, a banda del caldo, la morcilla i els cigrons, embarcar-hi també els “amics de sempre”, als quals pagaràs passatge i estança perquè et toquin les palmas, tot plegat de cara a poder tenir la reconfortant il·lusió de seguir pensant que segueixes sent autèntic.

El pijo número zero també es caracteritza per haver tingut molts fills, tots amb dones diferents (acostumen a coincidir fills que ratllen la quarantena i bebès de setmanes). Només si ets molt ric pots mantenir una prole extensa i totes les exesposes seguint l’estàndard pijo. Tenir molts fills i haver passat per molts matrimonis a ells els sembla que, com tenir una quadra pròpia de pura sangs, completa l’estatus, perquè molt sovint el divorci pot arribar a convertir-se en un autèntic article de luxe. A mesura que el nou-ric segueix grimpant i canviant d’escenari també canvia de companya perquè, insistim-hi, vol seguir sent el de sempre: aquell passerell dels cabells rinxolats que va començar a fer negocis al barri comprant i venent quincalla i que els dissabtes passava la tarda amb la Lourdes a la doble sessió de l’Excelsior. El nou-ric se sent encara ple d’energia, com llavors, jove, vigorós, indestructible, amb els collons curulls de permanent virilitat, mentre les pobres i successives Lourdes (la de les tardes de l’Excelsior, la que als anys setanta va ajudar-lo a obrir la primera botiga de paños, la que als vuitanta va ensenyar-li a vestir bé i a esnifar cocaïna, la que als noranta va moure cel i terra perquè l’acceptessin a la junta del Círculo o aquella altra que, ja en ple segle vint-i-u, ha aconseguit que deixi de fumar -“ Papito, sé bueno ”- i s’alimenti a base de sucs verds...), ai les Lourdes! S’han anat arrugant una darrere l’altra i perdent fulgor, elasticitat, sabor i lubricació, deixant d’estar a l’altura de les circumstàncies, consumides. Perquè quan el pijo en potència mira la Lourdes de torn, el que vol és seguir veient reflectida en els seus ulls la imatge d’aquell jove que segueix menjant cocido, peti qui peti, a Vallecas, com sempre.