05/01/2020

“La nanny libra”

2 min

É s quan la nanny té la tarda lliure (ells diuen que libra ) que, segons les estadístiques, més accidents, sovint mortals, tenen els cadellets pijos. Quan la nanny no vigila, els petits hereus de la vida regalada apareixen, per exemple, i sempre amb un somriure als llavis, amb una fusta estellada amb claus rovellats entre les mans; encaixen el seu caparró en tota cantonada punxeguda que quedi a la seva alçada; es cremen els cabells amb les brases de la llar de foc; posen els dits a l’endoll tantes vegades com sigui necessari fins a aconseguir una bona enrampada; entre corredissa i corredissa trenquen una talla romànica policromada (no preguntis: sempre tenen antiguitats sorprenents, els pijos, per decorar casa seva) o de tant amanyagar el gatet l’ofeguen... fins a la mort.

Moltes vegades als restaurants deveu haver sentit el bram de tres o quatre nens d’aspecte austríac que no poden evitar fer-se notar o, al parc, el d’uns clons d’aquests (possiblement els seus cosins), que al seu pas esbatussen tot ésser vivent, sense que mai cap dels seus tutors legals sembli immutar-se.

Quan tu, oh proletària!, li expliquis a una pija -en l´hipotètic cas que al llarg de la teva vida arribis a topar amb alguna- que no pots dormir a les nits perquè al teu bebè li surten les dents i plora desconsoladament i t’has de llevar cada dos per tres, ella, la pija, al·lucinarà. Llavors et mirarà totalment estranyada i de dalt a baix perquè no li entra al cap que hi hagi nadons que, a les nits, plorin i, el més escandalós de tot, mares, o sigui tu, que es llevin per veure què els passa.

Tot això, aquest descontrol infantil, es desencadena perquè la nanny, fent ús d’un dels seus drets laborals fonamentals, aquella tarda libra.

És el moment en que les mares dels petits pijos (els pares ni hi són, ni se’ls espera) es fan càrrec dels seus fills. Però, esclar, tot és inútil perquè, al no estar-hi acostumades, s’obliden sistemàticament de la seva existència i els nanos practiquen el campi qui pugui amb tot l’equip.

La falta de pràctica, fruit d’haver delegat la cura dels seus querubins primer a la salus ( el mejor regalo que me hizo mi suegra cuando nació Carlitos fue una salus durante tres meses ), més tard a la nanny ( Paca es como de la familia, nos ha criado a todos, es para mi como una segunda madre, le mandamos a la residencia una targeta firmada por todos, todas las Navidades ), pot acabar en tragèdia... tragèdia a la qual també hi col·laborarà el fet que moltes d’aquestes mares despistades veuen la realitat emboirada a causa del vi blanc, dels ansiolítics i, ara també molt de moda entre les senyores de classe alta, de les microdosis de distintes drogues -de disseny o no- que elles a l’aniversari del Mito Gili ingeriran al mateix ritme que els seus fills endrapin brioixets de can Baixas.

stats