Els servents
Una de les peces clau dins de l’estratègia pija de supervivència, és a dir, aquella que permet conservar intacta la fortuna o augmentar-la exponencialment, són els servents. De servents n’hi ha de molts tipus. Els primers que et venen al cap són, naturalment, tots aquells que, uniformats, assisteixen el pijo durant el seu dia a dia fent que la seva vida sigui, efectivament, regalada. Aquests servents en nòmina -domèstiques, majordoms, xofers, cambreres, cuineres, jardiners, mossos, guardaespatlles, secretaris i monitors de tenis, dides i tutors, esteticiens, masovers i porters...- acostumen a ser fidels a la casa que serveixen durant anys i, sovint, desenvolupen una mena de síndrome d’Estocolm que els acaba convertint en els autèntics cave canem d’un sistema, el de classes, del qual ells consideren que són el fonament.
El segon grup de servents el formen individus fets a si mateixos amb un nivell cultural alt, sovint amb estudis universitaris, abonats a una vida de classe mitjana aparentment plàcida, amb ancestres menestrals, pagesos o immigrats, votants de l’esquerra més dòcil (és a dir, tota) o d’una dreta que ells interpreten suau (de centre em sembla que deien que eren...), que repartits estratègicament per tota la geografia defensen, sovint per inèrcia i des de la seva pròpia parcel·la de poder, els interessos del pijo de torn. Aquests servents (amants del jazz, amb caseta a l’Empordà, fill estudiant a l’estranger, consciència ecofeminista i respectuosos amb totes les minories hagudes i per haver) practiquen el decòrum i, ja sigui a l’audiència, l’administració, el ministeri, l’aula magna, el consistori, la sucursal, la redacció, el plató de televisió, la comissaria o fins i tot la caserna, es mouen sempre sigil·losament per no despertar la fúria del seu patró, que ells suposen devastadora, i en un acte de creativitat inaudit silencien, inflen o desinflen, retorcen, reinterpreten, desvien i manipulen perquè creuen, no sense raó, que el seu statu quo (el jazz, l’Empordà, el fill trilingüe, assistir a conferències de la Birulés al CCCB...) depèn del pijo al qual amb aparent inconsciència, però amb total reverència, serveixen.
Finalment, trobem un tipus especial de servents: els cosins. Els membres de la vida regalada s’organitzen piramidalment. Dins d’una mateixa família pija hi trobem, a la cúspide, l’amo, l’hereu -la persona que acumula i genera, com un brollador, l’autèntica riquesa- i, per sota d’aquest, tot de cosins i cosinets que viuen de les rendes que els proporciona el sistema: petits accionistes que tenint-ne prou per mal pagar una interna, la quota del club o del Cercle i el pinso del Jack Russell van que se les pelen perquè la resta, és a dir, la casa a la capital i la de la Sierra, els mobles, les joies i el caixmir són heretats i sempre hi ha un casament, una primera comunió, el Nadal o un enterrament al qual assistir per omplir el pap. Aquests servents, els cosins, són els que, satisfent els subtilíssims desitjos del pijo olímpic, de l’autèntic màster, de l’amo de tot això, han sortit aquests dies amb la cassoleta i el cullerot a cridar “comunistas asesinos, gobierno dimisión ”. Núñez de Balboa amunt, Lagasca avall.
