Sentència mordassa per als advocats

L’oposició a la causa catalana està duent a un preocupant retrocés dels drets i les llibertats de tots els espanyols (i no només dels catalans)

Pot el Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya demanar respecte pels drets fonamentals dels interns al CIE de la Zona Franca? Pot exigir l’acollida de refugiats? Pot oposar-se a la llei mordassa? I a la presó permanent revisable? I als desnonaments? I al maltractament dels animals? En definitiva, pot qui representa l’advocacia mantenir un posicionament polític relatiu als drets i les llibertats? La resposta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) és que no.

Sorprenent? No, si aclarim als lectors que no es preguntava al TSJC sobre totes aquestes qüestions sinó sobre el dret a decidir dels catalans i les catalanes, i llavors, esclar, s’enceguen insignes juristes.

L’oposició a la causa catalana està duent a un preocupant retrocés dels drets i les llibertats de tots els espanyols (i no només dels catalans). De la mateixa manera que l’equip de futbol que té por del joc vistós del gran canvia les línies del terreny de joc per fer-lo més petit, les diverses sentències dictades en relació amb el dret a decidir dels catalans redueixen el terreny de joc de la democràcia espanyola, estrenyen les costures dels drets i enxiqueixen l’abast de les llibertats. Així, amb els pronunciaments dictats en relació a Catalunya, el Tribunal Constitucional ha decidit que pot dur a terme el control de constitucionalitat de declaracions polítiques de Parlaments elegits democràticament i també suspendre-les, que els ciutadans no poden ser consultats en urna pels seus governs infraestatals, que els espanyols no poden ser consultats en referèndum sobre si volen reformar la Constitució sense iniciar formalment el procés parlamentari de reforma, i que es poden suspendre autoritats democràticament elegides en un procés constitucional.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat contrària a la Constitució l’adhesió del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Al seu torn, la justícia ordinària decideix que es pot inhabilitar un jutge per haver escrit (ah, sí, un esborrany de Constitució catalana, per cert), encausar un regidor per haver treballat en festiu per motius ideològics i encabir amb calçador l’exercici de la llibertat d’expressió (que empara, segons el Tribunal Europeu dels Drets Humans, allò que ens pot resultar inadequat, xocant o fins i tot èticament ofensiu) en el delicte d’injúries a la Corona.

En una baula més d’aquesta cadena, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat contrària a la Constitució -i, en concret, a la llibertat ideològica, la llibertat d’expressió i la llibertat d’associació- l’adhesió del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir a instàncies de quatre (sí, quatre) advocats de Barcelona.

Aquesta brevíssima sentència es fonamenta en interpretacions esbiaixades de la llei i la Constitució. La primera, que els col·legis professionals poden exercir únicament les funcions atribuïdes a la llei (una llei preconstitucional, per cert). La segona, que en la mesura que col·legiar-se és obligat i és un requisit per exercir la professió, el posicionament del col·legi s’imposa sobre tots els advocats, i els vulnera els citats drets fonamentals en el seu vessant negatiu (és a dir, en el seu dret a no pronunciar-se o no comprometre’s ideològicament).

El Tribunal oblida que la llei recull les funcions dels col·legis en termes molt amplis i en cap cas com una llista tancada, i no es pot considerar que les funcions dels col·legis són únicament les relacionades amb l’exercici de potestats públiques. Oblida també que l’elecció dels òrgans de govern dels col·legis professionals és democràtica i que, per exemple, l’actual degà del col·legi d’advocats de Barcelona va ser elegit manifestant el seu ple suport al dret a decidir i, per tant, està plenament legitimat per posicionar-se sobre la qüestió, sense que aquesta sigui la posició unànime de tots els advocats i advocades (això és impossible), sinó simplement i democràticament la majoritària.

Estic plenament convençut que uns col·legis d’advocats que ni ara ni mai han callat, que ni ara ni mai han cessat en la defensa dels valors democràtics, recorreran la sentència i no es deixaran ara posar una mordassa. Ara que encara és recent l’anunci de la retirada de Raimon, potser cal recordar alguns dels seus versos: “Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant, jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat”.