“Tots som capaços de creure coses que sabem que no són certes, i després, quan resulta que estem equivocats, torçar descaradament els fets per demostrar que teníem raó. Intel·lectualment és possible dur a terme aquest procés per un temps indefinit: l’única verificació és que tard o d’hora una creença falsa xoca contra la realitat sòlida, generalment en un camp de batalla”. George Orwell ( In front of your nose, 1946).
Han passat 58 anys des que es va escriure aquesta frase. Intel·lectualment res no ha canviat. Políticament sí, perquè a Europa la realitat ja no es comprova al camp de batalla. Però, batalles a part, les nostres creences falses xoquen contra la realitat de tant en tant, quan no hi ha manera de retorçar prou els fets.
En aquest sentit, el president Mas; el líder d’ERC, Oriol Junqueras, i molts dels seus seguidors van digerir tota una sèrie de fets relacionats amb el 9-N original -tal com estava plantejat en un principi- amb naturalitat. Parlo de fets que haurien d’haver estat resolts, o que almenys haurien d’haver generat dubtes seriosos. A un referèndum se n’hi diu consulta, nou terme creat a Catalunya. La pregunta plantejada és ambigua i interpretable. No hi ha cens publicat. Una part rellevant de l’espectre polític no hi concedeix legitimitat. Estan convocats els catalans residents a França, però no els que viuen a Mallorca. Estan convocats a votar els majors de 16 anys, però no es defensa que també puguin beure tequila, casar-se, conduir o servir com a funcionaris armats als Mossos. Bé, fins aquí es pot tirar milles i fer contorsions mentals per justificar o criticar. Pel que fa al segon i actual projecte de convocatòria per votar el 9 de novembre, justificar-lo intel·lectualment requereix contorsions cada cop més difícils i estranyes.
En la gestió del procés, observem reunions que tenen per objectiu reunir-se. S’insinuen plebiscitàries “en què l’única promesa serà, novament, intentar-ho?” (Toni Soler, 12-10-14). Hi ha reunions secretes en palaus públics. El president diu que la consulta “ es saber qué opinan los catalanes ” (La Sexta, 28-9-14), quan en democràcia una votació no és una opinió, és un mandat. S’anul·la la convocatòria de la consulta per reviure-la en un altre format.
Arribat el moment de la consulta, obtindrem la verificació. Serà un bon moment perquè tots puguem contrastar les nostres teories amb la realitat. I si George Orwell deia que tots som capaços de “torçar descaradament els fets per demostrar que teníem raó”, lògicament jo no estic exclòs d’aquesta característica tan desconcertant i tan humana.
Si efectivament el que crec és cert, aquesta convocatòria és un enorme moviment de protesta, amb un colossal ressò mediàtic, però amb poca concreció real. Quedarà en un no res específic i generarà nous mites i còlera. Reduirà la capacitat de maniobra futura i generarà encara més desconfiança entre institucions i ciutadans. Tot amb un batibull d’excuses, acusacions i interpretacions.
I si estic errat -no seria la primera vegada-, el 9 de novembre pot ser moltes coses. Per exemple, l’inici de la construcció d’un estat nou, pròsper i més eficaç que l’existent. Un avenç de l’independentisme i un reforç per al prestigi polític de la Generalitat de Catalunya.
En democràcia, l’administració ha d’estar al servei dels ciutadans, no al revés. L’Estat ha de convergir cap on volen els ciutadans. A Europa, a Espanya i també a Catalunya. En normalitat democràtica, a Catalunya l’Estat ha de ser el que volen els catalans. Sí, però gestionant la realitat, sent conscients del que funciona i del que no. Del que serveix i del que no. S’ha de gestionar la tangibilitat econòmica, social, cultural, legal i emocional tenint en compte l’entorn polític, les palanques de poder a l’abast i les opinions dels ciutadans.
Si no, tots estem condemnats a xocar amb la realitat de tant en tant. Tots, no només el president Mas i Oriol Junqueras.
Tenim, per exemple, el diari El País, que s’ha vist obligat a alterar la seva postura en relació a Catalunya i finalment ha conclòs que “ El asunto solo se resolverá votando ”, perquè la realitat sòlida que verifica és que existeix “ un deseo generalizado de sus ciudadanos: votar ” (Editorial 14/10/14).
També tenim un exemple de realitat sòlida en l’avís que fa el New York Times al govern del PP i al seu electorat: “Una cosa tan complexa i emocional com la identitat nacional no pot reduir-se a una qüestió purament jurídica; requereix solucions polítiques” (editorial 13/10/14). És un avís d’un dels diaris més prestigiosos del món, i resulta, per tant, difícil d’ignorar des de l’honestedat.
Tots estem atrapats en la realitat, i de tant en tant hi xoquem. És una mostra de com hem avançat en només dues generacions: ara ja no ho fem en camps de batalla.
