La Gran Catàstrofe Europea

Un dels grans principis comptables de la macroeconomia és que en un país tot el que s’ingressa és igual a tot el que es gasta (més el comerç exterior). La meva despesa a la teva botiga es converteix en el teu ingrés, i la teva despesa és el meu ingrés. D’això es desprèn que si tots decidim reduir despeses de cop, reduirem els ingressos de cop en la mateixa proporció. I això és, resumiendo, que deia Sabina, l’explicació de la nostra Gran Recessió. L’economia va passar a ser un avió que perd velocitat i per tant perd força de sustentació. A Espanya la recessió ha tingut dues particularitats que val la pena destacar: un deute públic inicial molt baix i un deute privat mastodòntic.

En la passada Gran Depressió la teoria econòmica va deduir que davant de la reducció de despeses generalitzades i la consegüent d’ingressos, la situació es podia compensar amb increments temporals de despesa pública. Això és el que va passar a la Segona Guerra Mundial, que va acabar amb la Gran Depressió i 55 milions de vides.

Durant la Gran Recessió, els líders polítics alemanys, i molts de francesos i espanyols, han prescrit austeritat per generar confiança, o la “fada de la confiança”, com en deia el premi Nobel d’economia Paul Krugman.

En contra del que molts opinen, la fe actual en l’austeritat és política, no tècnica. Com a cura, l’austeritat és intuïtiva per a una part de l’opinió pública i les elits. Coincideix amb alguns dels principis i prejudicis arrelats, com que no pots gastar més del que ingresses, que és absurd pensar que podem resoldre un problema de dèficit excessiu amb encara més despesa, o que l’estat és massa gran.

Així que tenim una crisi causada per falta de despesa i la recepta ha sigut menys despesa. Equivalent a prescriure una sagnia a un malalt, com a l’Edat Mitjana. El resultat és el que l’analista Matt O’Brien del Washington Post ha denominat la Gran Catàstrofe Europea, “una de les més grans catàstrofes en la història econòmica”. No és una exageració. El rendiment de l’economia europea ha sigut pitjor que a la Gran Depressió. Set anys després de l’inici de la crisi, el PIB europeu s’havia recuperat menys que durant la Gran Depressió.

Aquesta anàlisi implica que el camí que s’ha de seguir és induir despesa en l’economia (llegiu-hi “injecció de liquiditat del Banc Central Europeu”), introduir demanda, més inflació a Alemanya per permetre una devaluació del sud d’Europa, més consum a Alemanya per reduir el seu superàvit comercial amb la resta d’Europa (això no vol dir exportar menys, vol dir importar més) i despesa pública intel·ligent.

Per als que estiguin preocupats pel gran deute públic existent, voldria fer algunes reflexions.

La primera és recordar que quan Espanya entra en crisi, el 2008, el deute públic era del 36% del seu PIB, molt per sota d’Alemanya, els EUA, França i el Regne Unit. Per tant, la causa de la crisi espanyola no és la irresponsabilitat pública.

La segona és que el deute públic a Espanya és ara del 100% del PIB. Els EUA van acabar la Segona Guerra Mundial amb un deute del 118% del PIB i van viure els 30 anys de més prosperitat de la seva història. El Regne Unit va acabar la Segona Guerra Mundial amb un deute del 237% del PIB i també va créixer als anys 50 i 60. De fet, del 1748 al 1860 el Regne Unit, en plena Revolució Industrial, va tenir un deute públic sempre per sobre del 98% del PIB, amb diverses puntes del 260% (font: UK Public Spending). Això durant més d’un segle, amb èpoques de guerra i de pau i durant el període en què el Regne Unit va ser l’economia més important i avançada del món. No és veritat, doncs, que un deute públic excessiu generi necessàriament períodes de creixement reduït.

La tercera és que hem de ser capaços de tenir un debat sobre el deute públic més sofisticat i més enllà de “dèficit públic dolent” versus “superàvit bo”. El dèficit públic és perniciós en circumstàncies econòmiques estàndards perquè genera inflació i alenteix el creixement econòmic, però en circumstàncies excepcionals en què l’activitat privada està aturada pot ser una eina important. Hem de ser capaços de prioritzar els assumptes que cal resoldre.

Com va explicar el ministre d’Hisenda Enrique Fuentes Quintana el 1977 en una crisi igual de dura, “ las soluciones de los problemes económicos nunca son económicas sino políticas ”. És en aquest marc que podem interpretar les últimes actuacions del Banc Central Europeu i de Mario Draghi: una anàlisi macroeconòmica que entén la necessitat d’intervenir i d’evitar l’austeritat, en un entorn polític que li exigeix el contrari. Per això les actuacions són equivalents a les que fa anys que duen a terme la Reserva Federal, el Banc d’Anglaterra i el Banc del Japó, però arriben només quan les dades són inqüestionables. Actuacions que arriben tard i són generalment tímides.