Israel sí, el Sudan no?

A Catalunya i Espanya hi ha una estranya i enorme asimetria en la reacció que generen operacions militars o policials en funció de si les executa l’Estat d’Israel o altres països gens proclius a la simpatia de l’opinió pública, com Bielorússia, el Kazakhstan, el Iemen, el Sudan o Egipte.

Si Israel intercepta vaixells que porten queviures a Gaza i mata 9 voluntaris hi ha una riuada de condemnes. Unes condemnes que s’evaporen si per contra l’Iran executa homosexuals per sodomites ( The Guardian, 7-9-11) o quan Hamàs anuncia “Beneïm les heroiques operacions i els herois que les executen” (CNN 15-10-15) i anima així a assassinar a ganivetades ciutadans innocents. En general, com més a l’esquerra de l’espectre polític més selectiva és la reacció.

Aquesta selectivitat també compassa la informació que rebem: molta informació del que passa a Palestina però alhora pràcticament cap del que passa en altres indrets, com el Sudan del Sud.

La pregunta que em faig és per què el que fa Israel suscita tanta reacció. Jo crec que patim diferents fenòmens que s’autoalimenten i funcionen simultàniament.

El primer fenomen és que a Catalunya i Espanya una part de l’esquerra té un sentiment d’autoodi cap a la civilització occidental, cap al capitalisme. Un autoodi basat en les injustícies que provoca el nostre sistema econòmic, les mentides que regeixen part de l’establishment i la continuada destrucció del nostre medi ambient. (Per deixar les coses clares: jo no crec que aquest autoodi estigui justificat en absolut.)

L’esquerra que té aquest autoodi s’indigna particularment quan veu com un país modern, occidental i capitalista lluita contra una Palestina de tints medievalistes. Quan l’agressió és dels Guàrdies de la Revolució a iranians o de soldats sudanesos a tribus de Darfur, el contrast no existeix, i la glàndula anticapitalista no s’excita.

També tenim l’efecte pressió-reacció. A un estat democràtic i modern com l’israelià la pressió sí que l’afecta. Les manifestacions, els articles i les crides a boicot tenen impacte a Israel. Per a l’Estat Islàmic, per contra, les manifestacions són invisibles. És més bo per a l’ego tallar la Diagonal que desfilar per la vall de la Noguera Pallaresa.

També tenim l’efecte de la proximitat i la facilitat. És relativament fàcil i segur per a diputats, periodistes i opinadors visitar Cisjordània. Visitar Síria, el Sudan o el Congo és car i molt perillós. Per tant tenir-ne imatges o tenir opinió del que hi passa és molt més improbable. Amb això els opinadors i ciutadans viuen el conflicte entre Israel i Palestina amb més intensitat.

També tenim un substrat cultural antisemita que és difícil d’identificar a primera ullada però que té empremta. Encara avui es pot sentir de tant en tant el terme jueu utilitzat com un insult; recordem les festivitats de Setmana Santa descrites a La plaça del Diamant amb el “duien maces de fusta i mataven jueus”, i tenim que un xocant “57% dels adolescents que fan l’ESO [que] no volen com a companys de classe una noia o un noi jueus” ( El Punt Avui, 5-1-14). Aquest substrat ajuda a agrupar la indignació selectiva i a apuntar-la cap als jueus. També ajuda a ignorar el fet objectiu que Israel està envoltat d’estats que volen la seva aniquilació.

Per exemple, al País Valencià vam veure com els organitzadors del festival musical Rototom van exigir que un cantant específic fes una “declaració firmada o per vídeo” ( El Mundo, 18/8/15) sobre el conflicte entre Israel i Palestina. El cantant va optar per no pronunciar-se i va ser expulsat del festival. L’artista ni tan sols era israelià, però era jueu. Podem i Esquerra Unida van donar suport a l’expulsió. Els organitzadors es van retractar i disculpar.

Finalment, en el cas d’Israel tenim el contrast i el xoc addicional que genera veure una societat que ha sigut víctima de racisme i violència exterminadora actuant com a potència militar ocupant i colonitzadora.

Ja sé que entre els que acusen Israel hi ha molta gent de bona fe amb arguments sòlids. Només cal veure com els palestins viuen sense estat en uns amargs llimbs polítics, la nul·la empatia que genera el seu terrible patiment en una part de la societat israeliana, o el racisme del primer ministre Netanyahu en la seva última campanya electoral (llegiu l’editorial del New York Times del 17-3-15). Però cal que siguem conscients que observem Israel des de la comoditat dels nostres sofàs, que moltes de les nostres crítiques tenen origen en la nostra mala consciència capitalista, que veiem fotos del que passa allà i no en altres indrets, i que hi ha un substrat antisemita en la nostra societat que esperona la crítica.

A més, nedant enmig d’aquesta complexitat tenim polítics que s’indignen amb Israel amb el que sospito que és un dolor magnificat. Quan són selectius amb la seva indignació mostren públicament el seu dolor i a més recullen beneficis de tals actuacions. Recordo el “la dama ho afirma en excés, em sembla” de la reina Gertrudis a Hamlet.