Despullant el nacionalisme espanyol

Un observador hauria de rascar-se el cap estranyat davant la desaparició de persones que obertament es manifesten nacionalistes espanyols

Tots estem habituats que els líders polítics no sempre diguin el que pensen, típicament per evitar costos electorals o per manipular l’opinió pública.

També estem habituats que no sempre pensin el que pensen. De vegades perquè no dediquen esforços a assumptes complexos. Altres vegades perquè segueixen la sentència d’Upton Sinclair: “És molt difícil que algú entengui una cosa si el seu salari depèn del fet que no ho entengui”; o sigui, sovint no es pensen les coses per evitar arribar a conclusions autoperjudicials.

Al que ja no estem tan habituats és que líders polítics no diguin el que diuen. Que enviïn missatges que semblen significar una cosa per a uns però que tenen un significat diferent per a d’altres. Es tracta d’una tècnica que els anglosaxons anomenen dog-whistle, xiulet insonor que les persones no senten però els gossos sí. Permet seduir els uns sense ofendre els altres.

Els capdavanters d’aquesta tècnica els trobem, com no podia ser d’una altra manera, als Estats Units. Així doncs, quan Donald Trump parla d’aixecar un mur amb Mèxic, a pesar que els immigrants il·legals arriben en cotxe, no a peu, una part de l’electorat (votants secretament racistes) enten que afavorirà un tipus d’americans (blancs) per sobre d’uns altres (no blancs). Quan diu que facilitarà la creació de riquesa, bilionaris, plutòcrates i petroleres entenen que abaixarà ràpidament impostos i eliminarà regulacions mediambientals primer, i gestionarà els seus efectes després.

Quan Nigel Farage, líder pro Brexit, diu que l’incomoda no sentir parlar anglès als trens, una part de l’electorat entén que opina que s’ha deixat entrar massa pakistanesos, romanesos i espanyols.

A Espanya aquest fenomen també existeix, però és d’una fisonomia diferent.

El nacionalisme espanyol està molt present, però pràcticament no hi ha opinadors i líders polítics que es proclamin obertament nacionalistes espanyols

Un observador hauria de rascar-se el cap estranyat davant la desaparició de persones que obertament es manifesten nacionalistes espanyols. Del 1936 al 1977 aquest nacionalisme conservador va dominar els mitjans, les escoles i la política. Va desfilar en massa davant el fèretre de Franco per després esvanir-se sobtadament, com un camaleó amagat en un arbre. El nacionalisme espanyol està molt present, però no es defineix com a tal i pràcticament no hi ha opinadors i líders polítics que es proclamin obertament nacionalistes espanyols. El motiu és que saben que aquest rètol lluminós està íntimament relacionat amb el franquisme, i que genera un gran rebuig en importants capes de la població espanyola.

En aquesta lògica podem entendre millor que la lideresa Esperanza Aguirre es proclami “liberal” però que alhora digui això: “ Hoy hace 525 años de la toma de Granada por los Reyes Católicos. Es un día de gloria para las españolas. Con el islam no tendríamos libertad”. Ella, que lamenta la manipulació que es fa de la història a les escoles catalanes, atribueix una victòria del Regne de Castella a una llavors inexistent Espanya. També ho aprofita per clavar una forta coça a l’islam, la religió de la immigració marroquina.

Tenim el radiopredicador Jiménez Losantos, que es defineix com a liberal clàssic, escriu la columna Comentarios liberales i edita Libertad Digital. Segons ell, Catalunya és “ como Alemania en los años 30 ”, les manifestacions de l’Onze de Setembre són “ norcoreanas”, “ España es anterior a Aragón ” i “ Los reyes [...] de Aragón [...] tenían el mandato histórico de recuperar la España romana y cristiana”.

Tenim el comentarista Daniel Lacalle, que es defineix com a liberal genuí. Ara, segons ell el català no estava prohibit amb Franco (9-8-14), Catalunya és “ una nación inexistente” (1-9-16) i quan veu una gran bandera americana sent enveja per “ la defensa de la bandera, la libertad y la nación” (1-5-16).

És destacable que Ciutadans, el partit que va néixer com a rebuig a la immersió lingüística catalana, passi de definir-se com a socialdemòcrata a anomenar-se liberalprogressista. El patró segueix: El Mundo, Pedro J. Ramírez, Luis María Anson i José María Aznar es presenten com a liberals, però propugnen postures objectivament nacionalistes.

Lògicament en democràcia ser nacionalista espanyol és tan perfectament legítim com ser nacionalista danès o suís. Ara, dit això, és important albirar els significats dels missatges polítics emesos i ser conscient que quan algú es manifesta liberal a Espanya probablement està enviant un missatge d’afiliació al nacionalisme espanyol conservador però volent evitar sollevar els molts que el rebutgem amb força.