10/04/2017

L’infern està empedrat de bones intencions

3 min

Avui l’independentisme continua comandant l’agenda mediàtica a Catalunya amb la destresa d’un director d’orquestra: propostes, comunicats i arguments emesos des del Palau de la Generalitat, l’Assemblea Nacional o els partits de Junts pel Sí provoquen continus cicles de notícies i retuits a internet. Els seus arguments són recollits per molts ciutadans i els seus líders diuen que se senten forts. Però no és or tot el que lluu: l’independentisme ha entrat en una fase caracteritzada per greus contradiccions.

Així tenim el conseller Raül Romeva situant “la lluita contra la corrupció com a prioritat d’un futur estat català”, però la corrupció sacseja el partit del president Puigdemont. S’ha documentat que Convergència va embrutar el Palau de la Música per cobrar comissions del 4%.

Pel nostre enuig rebem una colèrica esbroncada de l’expresident Artur Mas, com si ell fos el mestre i nosaltres els alumnes que no entenem com són les coses. Ens la clava en un acte d’Òmnium Cultural, una altra institució catalana que tampoc hauria de servir com a escut humà. Ell que és l’hereu de Jordi Pujol i va defensar la innocència del seu dimitit secretari general, Oriol Pujol.

ERC ens recorda que Espanya i el PP estan plens de postfranquistes que es neguen a condemnar la dictadura franquista, però recolza en la CUP, que ens diu que Cuba és una democràcia social o ocupa la seu del PP de Catalunya amb coerció.

Sentim que el president de la Generalitat ens informa que “la democràcia espanyola ha emmalaltit” però alhora impulsa una llei crucial per al procés, la llei de transitorietat jurídica, canviant el reglament del Parlament perquè la llei es pugui votar sense possibilitat d’anàlisi, debat i deliberació. Els molts arguments utilitzats per defensar aquesta manera de procedir tenen a veure amb el possibilisme, en el si no es fa així no es pot fer. Quan el pensador il·lustrat Samuel Johnson va dir “Senyor, l’infern està empedrat de bones intencions”, criticava l’ús de les bones intencions per justificar mitjans no acceptables, ja que el fi no justifica els mitjans.

S’exigeix que no hi hagi intimidacions però es convoca una manifestació de 40.000 persones durant el judici del 9-N, una espècie d’escrache a la catalana.

La judicatura espanyola inhabilita per entre un i dos anys diferents líders independentistes pels fets del 9-N. Aquests líders van declarar que ells no van organitzar el referèndum sinó que va ser organitzat “completament per ciutadans voluntaris”. Això és, esclar, admetre explícitament que organitzar el 9-N des de la Generalitat era il·legal. Han descrit la sentència, no la llei que la suporta, com a “malèvola” i amb “fòbia” per la democràcia.

La gravetat de tots aquests fets no rau en el fet que hi hagi contradiccions, que són un problema estès en els nostres temps -tots els que donem suport a opcions polítiques al Parlament ens ruboritzem periòdicament-. El problema és que les contradiccions es donen en temes tan rellevants com la lluita contra la corrupció, el suport ideològic a dictadures, el procediment parlamentari o les motivacions judicials. I que els que hi incorren volen crear un nou estat amb suports electorals que no són suficients ni per canviar cap dels tres Estatuts que ha tingut Catalunya; i no són capaços de generar consens amb altres forces o convèncer un nombre molt majoritari i incontestable de catalans.

Perquè els que en democràcia vulguin grans canvis constituents hauran d’aconseguir grans consensos. Un 51% dels catalans no poden aprovar un canvi permanent en una democràcia sense el 49% restant, és insuficient. Per exemple, el referèndum sobre la independència d’Escòcia va ser consensuat i aprovat per la unanimitat de les forces polítiques escoceses i britàniques, i va ser aquesta unanimitat la que va pactar les regles del referèndum, incloent-hi quin percentatge de vots determinaria la victòria d’una de les dues parts (un 50,01% dels vots).

Si no s’aconsegueixen els suports necessaris per a un canvi important i irreversible, no poden servir excuses com que les forces oposades no tenen voluntat d’arribar a un acord o que l’Estat és injust, ja que són justificacions que pot esgrimir qualsevol que vol impulsar un canvi i que no té el suport suficient per assolir-lo.

El que mostren aquestes contradiccions són les limitacions del procés. El que aconsegueixen és que molts dels que hem observat el procés i els seus líders amb escepticisme o desconfiança recelem encara més del camí plantejat pels mitjans utilitzats.

Les carències molt greus de la democràcia espanyola o la baixa qualitat de la seva justícia no poden servir d’excusa perquè siguem indulgents amb els nostres governants en els àmbits de la corrupció i la qualitat democràtica, per molt que actuïn per impulsar un país menys corrupte i més democràtic.

stats