La conjura dels incompetents

Un dels descobriments psicològics útils, i no obvis, que conec és la Piràmide de Maslow, o jerarquia de les necessitats humanes. Maslow ve a dir que les preocupacions de l’ésser humà tenen la característica que fins que les preocupacions més bàsiques no estan satisfetes, no ens preocupen les més sofisticades. Així, si tinc por de perdre la feina, no em preocupa gaire el que pensen de mi els veïns de l’escala. Un cop ja no tinc por de perdre la feina, el que opina el meu entorn social torna a ser important. Fins que una preocupació no està satisfeta, les altres queden amagades.

Ja fa setmanes que podem observar com el debat públic està subjecte a una Piràmide de Maslow en què la corrupció ha tapat altres fenòmens igualment preocupants. La corrupció genera una justificada indignació primària que distreu la nostra atenció d’altres fenòmens igualment greus, però menys vistosos i menys clars, com ara la plaga de la incompetència.

Per desgràcia, hi ha molts esdeveniments provocats per la incompetència que han quedat tapats i minimitzats per sonats casos de corrupció, sempre més escandalosos i duradors en el temps.

La Generalitat privatitza per gairebé mil milions d’euros Aigües Ter Llobregat, però un òrgan de la mateixa Generalitat anul·la l’adjudicació. La Generalitat s’autorecorre davant dels tribunals. Finalment el procés acaba anul·lat.

L’Ajuntament de Barcelona decideix desallotjar la casa ocupada de Can Vies. Després dels aldarulls violents es permet la reocupació de l’immoble. L’alcalde Trias adverteix que “s’actuarà per evitar obres sense llicència” i les obres segueixen com si res.

Al Madrid Arena s’hi permet fer una festa de 30.000 persones quan l’aforament màxim és de 7.500. Només hi ha un metge de guàrdia, un exregidor de 77 anys que, segons las indagacions, va mostrar “una gran incompetència” ( El País, 16 d’agost del 2014). Cinc pobres adolescents hi moren aixafades.

Un infectat d’Ebola és transportat al bell mig de la ciutat més poblada d’Espanya davant de desenes de fotògrafs. Una auxiliar és infectada i el conseller de Salut dóna a entendre que li ha passat perquè és curta de gambals.

Una nova llei de propietat intel·lectual taxa el servei de Google News de forma “irrenunciable” per pagar a mitjans de comunicació escrits en castellà. A causa d’això, Google senzillament renuncia a operar aquest servei. Conseqüència: ni ingressos per als mitjans, ni servei de notícies gratuït per als internautes.

Una reforma de la justícia universal allibera 36 narcotraficants agafats en ple delicte i que ningú volia alliberar.

Tots aquests fets són causats per incompetents, els quals no són majoria, però sí que són ubics. Recordem que allà on operen hi ha molta gent seriosa i competent -si no, no podríem tenir àrees que, diguin el que diguin els tòpics, funcionen molt bé-. Per exemple, la salut (millor servei i menys car que a la majoria dels països avançats), els cossos de seguretat o alguns ajuntaments.

Com s’han arribat a infiltrar en tants sectors els incompetents? Com funciona la conjura dels incompetents? Crec que la resposta a la pregunta és al llibre de Javier Cercas El impostor. En aquest llibre l’autor analitza la metodologia amb la qual el català Enric Marco Batlle va enredar tothom fent-se passar per activista, heroi i expresoner de camp de concentració quan era un impostor. “ No paraba un instante [...] acudía a todas partes, hablaba con todo el mundo, asistía a todas las reuniones, fiestas, homenajes y entierros. [...] Este desasosiego sin reflexión hacía muy difícil si no imposible trabajar con él; también hacía imposible o muy difícil su propio trabajo: en vez de resolver problemas, los aplazaba o los transformaba en problemas distintos, de manera que se le iban acumulando en medio de un caos cada vez mayor ” ( El impostor, pàg. 218). A la nostra societat els incompetents generalment funcionen de la mateixa manera que l’Enric Marco, fent-se passar pel que no són i amb una especialitat a “reclamar el crèdit per la feina de les persones competents” ( Passos claus dels incompetents, Dilbert).

La incompetència és menys clara i potser menys indignant que la corrupció, però té un cost equivalent. Com dicta la llei de Grey: “Qualsevol incompetència prou avançada és indistingible de la maldat”.

Per progressar, la societat ha de ser capaç d’identificar, promocionar i recompensar la gent competent i també d’identificar i apartar els incompetents. No és tasca fàcil. A partir de la meva experiència, puc donar pistes de com identificar als incompetents: típicament són els que fan discursos que no diuen res, assisteixen a una gran quantitat de reunions, no concreten, són pilotes, fingeixen empatia i volen sortir sempre a la foto. Si en veus un, recorda: avisa les autoritats competents.