On és Ada Colau?

El govern municipal faria bé de construir un projecte de ciutat i abandonar la tan burgesa pregunta del “què diran?” per centrar-se en resultats i gestió

Ara fa dos anys que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals de la nostra recentment colpejada Barcelona. Una victòria amb un polsim d’èpica: la líder de la quixotesca plataforma antidesnonaments es va presentar a les eleccions sense suports ni mitjans, amb una llista electoral repleta d’activistes socials, i va guanyar contra pronòstic. Va ser escollida la primera alcaldessa de la història de la ciutat.

Va liderar una insurgència política valenta i pacífica. Pel camí es va empassar Iniciativa per Catalunya i l’ecologisme sense ni perdre el pas. El vent que va impulsar la victòria va ser la promesa de canvi i justícia social.

Des d’aquell triomf i aquelles promeses han passat dos anys. Dos anys sempre poden donar per molt o per poc, dos anys en els quals el món ha continuat girant al voltant del seu eix i els reptes evolucionant sense esperar cap govern.

En aquests dos anys no s’ha creat cap moneda pròpia, tallat el trànsit rodat a la Diagonal, nacionalitzat l’aigua o creat superilles. Els desnonaments continuen sense més canvis que haver creat un “servei d’acompanyament” per als desnonats. El promès Pla de Turisme ha quedat en la prohibició de nous hotels i apartaments turístics, cosa que afavoreix els existents.

Quan no hi ha un projecte de ciutat darrere d’una alcaldia és molt difícil escollir els càrrecs adequats i prendre decisions amb coherència

El compromís de limitar salaris a un màxim de 2.200 € al mes “per posar fi als privilegis polítics” és ara rebutjat pels afectats perquè es va fixar de forma “arbitrària” i “pensant més en l’oposició que en el govern”.

Davant de la convocatòria de l’1 d’octubre, tenim una alcaldessa que tanca els ulls i aguanta la respiració, que hi pot estar tant a favor com en contra segons unes circumstàncies no concretes. Quan una de les faccions de la CUP intimida i vandalitza, l’alcaldessa reacciona ambiguament i amb retard. Durant la vaga dels agents de seguretat de l’aeroport de Barcelona, només hem sentit algunes consideracions generals.

L’actuació de l’Ajuntament davant de l’abjecte, cruel i nihilista atemptat terrorista ha sigut irreprotxable, amb declaracions correctes i un bon funcionament dels seus serveis, però amb una visió reactiva de les actuacions a implementar. Com quan el primer tinent d’alcalde va afirmar a Twitter que “ las medidas antiterroristas las determinan los responsables de Interior”.

El món de la mobilitat està a les portes d’una revolució, amb cotxes autoconduïts i aplicacions per compartir places de pàrquing, però la ciutat promet tramvies i gestiona com pot l’enèsima vaga de la CGT al metro. Es prohibeix Uber i es limita Cabify, obviant que redueixen el nombre de cotxes a la ciutat, donen un bon servei i generen ocupació.

L’alcaldessa de Barcelona no és enlloc i és a tot arreu. Navega per inèrcia i generalment desaprofita l’immens potencial de la ciutat

Perquè quan no hi ha un projecte de ciutat darrere d’una alcaldia és molt difícil escollir els càrrecs adequats, prendre decisions amb coherència i implementar actuacions específiques. A Barcelona el resultat és una alcaldia que basa la seva actuació excessivament en la comunicació i la política espectacle. Per cada acció comunicativa, una reacció. Per cada injustícia, una denúncia. Per cada proposta, un argument. Davant de les complexitats inherents a governar, la responsabilitat és sempre d’una altra administració o la culpa del sistema.

Mentrestant, l’alcaldessa no és enlloc i és a tot arreu. Navega per inèrcia, fent carrils bici, aturant les obres de la plaça de les Glòries i generalment desaprofitant l’immens potencial de la ciutat. Ho fa amb el suport d’un soci de govern, el PSC, més interessat a administrar que a governar i amb la sort de tenir una oposició més centrada a esperar torn que a crear alternatives solvents.

Avui un projecte de l’ambició, complexitat i abast de les Olimpíades no seria possible. Tampoc seria possible un pla de biblioteques, un pla de mercats, cobrir les rondes, convertir el Gòtic en una zona de vianants o crear un gran nombre d’escoles bressol.

En l’era moderna, Barcelona ha sigut un torrent quan un govern progressista ha liderat la ciutat amb idees clares del que s’havia de fer. Quan els alcaldes i regidors respectaven la gestió i eren conscients de les contradiccions que els governants han de suportar. Quan els objectius de millora eren més importants que el desgast i quan els regidors tenien expedients professionals envejables. Quan, en definitiva, hi havia un model de ciutat concret i la voluntat real d’implementar el model.

Avui, per contra, es passa volant a gran alçada per sobre de les oportunitats. Per tot això i pel bé de la ciutat, el govern municipal faria bé de construir un projecte de ciutat i abandonar la tan burgesa pregunta del “què diran?” per centrar-se en resultats i gestió, en el fons i no tant en les formes.