Publicitat
Publicitat

Els socialdemòcrates alemanys, d'una derrota amarga a una victòria exultant

Merkel ja és oficialment Supermerkel. La cancellera va arrencar ahir el seu tercer mandat amb un suport mai vist al Bundestag. A la cambra baixa, tot i alguns vots díscols el primer dia, els tres partits que formen la Gran Coalició sumen 505 dels 631 escons. Un coixí de suport difícil d'imaginar ara mateix en cap altre país europeu. I un terreny de joc més que complicat per a una oposició que tindrà poques opcions de tocar pilota.

Sobre Els Verds i L'Esquerra caurà la responsabilitat de fiscalitzar una acció de govern que respondrà a un detallat -185 pàgines- Acord de Coalició. Ja hi ha veus que diuen que relegar d'aquesta manera l'oposició no és bo per a la política. I que se'n ressentirà el necessari xoc d'idees i de propostes que enriqueix el debat públic.

Per acabar d'afegir arguments a la controvèrsia, ahir es va saber que els socialdemòcrates han cedit tres secretaries d'estat -entre elles la de Política Energètica- a tres reconeguts dirigents d'Els Verds. Ha estat una més de les últimes maniobres magistrals de l'SPD.

I és que en només tres mesos els socialdemòcrates han passat de perdre les eleccions -i obtenir un dels seus pitjors resultats- a tocar poder i a aconseguir un ampli suport de la militància per fer-ho. Dissabte, quan es va anunciar que un 76% de les bases del partit havien donat suport en una votació interna a la Gran Coalició, l'SPD era una festa.

Gabriel treu l'SPD del pou

L'artífex de tot plegat: Sigmar Gabriel, el líder socialdemòcrata que ha sabut vèncer les reticències internes al seu partit i conduir-lo cap a la reedició de l'entesa amb Merkel. Gabriel ho ha aconseguit, tot i el mal record que va deixar la mateixa operació en el primer mandat de la cancellera (2005-2009) i el preu que va pagar aleshores l'SPD a les urnes.

Aquest cop els socialdemòcrates s'han assegurat que les seves principals propostes fossin ateses. Encara que fos sota l'ombra de l'amenaça de sotmetre l'Acord de Coalició a la consulta del militants. I en quatre anys podrà retre comptes de les promeses que va fer i haurà pogut implementar: el salari mínim o la reforma de les pensions.

Una dimensió social per a un govern que continuarà receptant austeritat. En això, els grans partits no han hagut de posar-se d'acord: la coincidència ja era plena. Fins i tot una majoria de l'SPD, segons una enquesta, volia que el cristianodemòcrata Wolfgang Schäuble continués com a ministre de Finances, pilotant els designis econòmics de l'eurozona sota el dogma de la disciplina fiscal.