Segrestats i en mans de la CUP

Exhibint una debilitat de conviccions estremidora, els convergents han entregat la seva ànima, i la seva identitat s’ha anat dissolent progressivament

Les desagradables notícies sobre els Pujol continuen aterrant a les pàgines dels diaris, colpejant la base social convergent. En el seu moment la perseverança i força de les onades van erosionar dramàticament la roca abans inexpugnable i no hi va haver altre remei que clausurar Convergència Democràtica. Certament, el partit ja en tenia força, de problemes. Però l’escàndol de la família Pujol és el que va precipitar la decisió. La va prendre Artur Mas.

Al marge del cas Pujol i del reguitzell d’altres casos de corrupció, el que ha fet més mal a Convergència i al PDECat és el resultat del 27 de setembre de 2015. La capriciosa aritmètica feia que tot passés a dependre de la CUP. Junts pel Sí va obtenir 62 diputats, a 6 de la majoria absoluta. Els que faltaven els tenia la CUP, un partit d’extrema esquerra, amb idees pintoresques i sovint tòxiques. En aquell punt Junts pel Sí, i molt específicament CDC, perdia el control polític del procés sobiranista. ERC pot contemporitzar amb els cupaires sense a penes desgast, però els convergents no. La factura no ha deixat de debilitar primer Convergència i després el PDECat. Encara ho fa.

La CUP va enviar el president Mas a “la paperera de la història”. La humiliant decapitació només és, però, el símbol del que ha ocorregut, del segrest de l’anomenat Procés per part dels cupaires, que, davant el desconcert i incredulitat de molts, han aconseguit imposar els seus marcs mentals i les seves estratègies. Un grapat dels errors comesos són conseqüència d’aquest segrest.

Els convergents es van despullar d’atributs fins a aparèixer com a independentistes i res més. Sense personalitat. Mentrestant, ERC somreia obliquament i Ada Colau imaginava el futur

Exhibint una debilitat de conviccions estremidora, els convergents han entregat la seva ànima, i la seva identitat s’ha anat dissolent progressivament. Com a explicació o consol es va imposar el següent mantra: “Si és per la independència, tant se val el partit”. No van dubtar a fer més sacrificis que ningú, sacrificis personals però també d’altres menes. Es van despullar d’atributs fins a aparèixer davant els ulls de la gent com a independentistes i res més. Sense personalitat. Mentrestant, ERC somreia obliquament i Ada Colau imaginava el futur.

En arribar, l’estiu passat, el congrés fundacional del PDECat, va emergir el malestar davant de tot plegat. Mas va jugar maldestrament les seves cartes i va perdre el control. El plantejament lampedusià que s’havia dissenyat va fer-se impracticable. Per a sorpresa d’ells mateixos, una direcció jove, encapçalada pel tàndem Marta Pascal i David Bonvehí, agafava les regnes del partit acabat de néixer.

De seguida es van veure dues coses. La primera, que calia un canvi real i radical. La segona, que alguns no havien volgut captar el missatge del congrés i pretenien seguir remenant les cireres, mentre que d’altres, que també es resistien a reconèixer l’autoritat de la nova cúpula, havien decidit fer l’orni i treballar-hi en contra.

El sobiranisme ha convertit en tabú parlar de la possibilitat, ben probable, del fracàs del referèndum

Fa unes setmanes, gràcies a una gravació furtiva, podíem sentir Bonvehí parlant de la possibilitat que les coses anessin de mal borràs. En aquest cas, deduïa equivocant-se de mig a mig, caldria buscar un candidat a president “autonomista”. Penso que l’encertava, en canvi, en plantejar amb franquesa el possible fracàs del referèndum. Per alguna raó que se m’escapa, el sobiranisme ha convertit en tabú parlar de la possibilitat, ben probable, d’aquest fracàs. Se sol renyar a qui adverteix sobre les moltes armes amb què compten l’Estat i l’unionisme. S’avisa que dir aquest tipus de coses desanima la gent o, fins i tot, que és fer el joc a l’enemic. Al meu entendre són arguments irritants: a la gent se l’ha de tractar amb respecte, això és, com a majors d’edat, i no com si els ciutadans fóssim criatures.

Cal pensar en el pla B. I per a mi el pla B del PDECat, en cas que, amb referèndum o sense, no guanyi les pròximes eleccions catalanes, no pot ser altre que passar a l’oposició. I, si és convenient, arribar a acords i pactes des d’aquí. De cap manera reeditar JxSí. Ni participar en un govern com a soci minoritari amb la finalitat de conservar els càrrecs a la Generalitat.

El PDECat ha de continuar treballant a favor d’una àmplia majoria sobiranista i independentista. I construir-se i reconstruir-se com a projecte i en la seva estratègia. Completar-se, adquirir matisos. Amb tota l’ambició, la fermesa i la paciència, i amb la mirada clavada en el futur. Aquest repte només el pot entomar la nova direcció del partit, que ha d’afirmar la seva autoritat sense manies. El que seria natural, per tant, és que el pròxim o pròxima presidenciable fos algú que representés tot això. I que hi treballés tossudament i lleialment.