Les Encantades

Intueixo que el nostre imaginari col·lectiu de les Encantades va constituir un mecanisme de vertebració cultural del Pirineu català de molta més solidesa i eficàcia del que som conscients. Els primers éssers fantàstics de la meua infantesa, sempre femenins ―als quals s'atribuïen encisos i influències misterioses, bones o dolentes―, no van ser ni les dones d'aigua, ni les fades, ni les goges; van ser les bruixes i les encantades.

Les bruixes, molt presents en la tradició cultural pirinenca, eren unes dones lletges, velles i dolentes que tenien la facultat de volar mitjançant un graner o granera, eina que acabaria convertint-se en una escombra per obra i gràcia de la força verbal dels productes fabricats en sèrie. N'hi ha una infinitat d'històries, que deixarem per un altre dia.

Les Encantades encara poblen el record verbal i la toponímia d'aquest bocí de país. A Nargó, a sota del pont d'Espia (o Despí?), a uns dos-cents metres més avall, hi ha una cova que es coneix com a forat de les Encantades. Actualment, quan el pantà és ple, queda tapat. Antigament, però, era un lloc molt conegut dels raiers. Lo meu padrí, que era raier, sempre me'n parlava. De xic, m'explicava que era molt fondo i misteriós, amb diverses galeries i estances, i amb un llac al final. A més a més, en aquell forat hi vivien les llúdrigues ―un animal quasi mític en la meva imaginació d'infant, ja gairebé extingit al Segre d'aquell temps― i, per si tot això no fos prou, a l'interior de la primera cova hi havia una font que rajava sempre en direcció al Segre.

Quan tenia vint anys recordo que hi vaig entrar amb un grup excursionista de la Seu, entre els quals em sembla recordar la Carme Mallol i el Quim Manresa. Era tot ―tret de la presència de la llúdriga― tal com lo meu padrí m'havia explicat. La primera estança amb la font, les galeries, el llac del fons (del qual només vam sentir el so de l'aigua causat per un cantal que hi vam deixar caure). No sé si des d'aleshores hi ha entrat ningú més. Uns anys abans em consta que hi havia entrat lo Peret de cal Guillot amb uns espeleòlegs. De vegades m'he preguntat si el nom de Turp (la muntanya cap on es dirigeix el forat de les Encantades), procedent del basc «iturbe» (muntanya de sobre de la font), no va sortir, un dia remot, d'aquesta antiga espluga de la vora del Segre.

El gran filòleg Joan Coromines té documentat el nom de les Encantades arreu del Pirineu. A Alinyà, a Àreu, a la Vall Ferrera, a la Ribagorça, etc. Les llegendes amb encantades estenent la bugada a l'entrada de la seua cova i desafiant els valents del poble que els la volien prendre, també hi són abundants. Des de la de l'Espuga de Sels (a la vall de Nidola) fins a la de Castanesa (municipi de Montanui), en trobaríem diversos relats. Personalment trobo molt divertida la del sastre de Paül, un valent del poble que va fer la juguesca amb els amics que seria capaç de desafiar les dones del forat de les Encantàries (a Montsivalls) al punt de la mitjanit. En aquella hora, mentre s'hi acostava, anava dient: «Què feu Encantàries?, que sóc lo sastre de Paül». Però en veure agitar-se un llençol (amb el qual un dels seus amics s'havia embolcat a la boca del forat per espantar-lo) el sastre va arrencar a córrer esgarrifat i va exclamar: «Foteu-me lo nas al cul!» I encara es diu que corre ara.