Marcel Fité 27/07/2020

Mercè Rodoreda: les bruixes i les encantades de Nargó

El segle XX va escombrar les darreres bruixes i encantades que encara trescaven l’horitzó pirinenc

Marcel Fité
2 min

El segle XX va escombrar les darreres bruixes i encantades que encara trescaven per l’horitzó pirinenc. El que no havia aconseguit la Inquisició ni la migrada escolarització del passat, ho van aconseguir l’electricitat, les carreteres, els mitjans de comunicació i el fet de tenir la panxa una mica més plena. Quan Mercè Rodoreda va visitar Nargó per segona vegada (1934) i hi va fer una estada per escriure una de les seues novel·les (Del que hom no pot fugir), tant les encantades com les bruixes encara hi eren ben vives i acumulaven darrere seu un extens repertori narratiu. Mercè Rodoreda, tan observadora i detallista, no va perdre l’ocasió de fer-se’n ressò i de deixar-ne un testimoni escrit.

Per mitjà de la Cinta, una nena nargonina, òrfena de mare i d’imaginació exaltada, evoca el «misteri de les Encantades, d’aquella cova, de la qual, a les nits de lluna eixien figures blanques, femenines ─i segons gent que les havia pogut veure, belles─ que baixaven a rentar al riu». Ella, la Cinta, creia que, algun dia, «en entrar a la cova, les dones blanques la cridarien perquè anés amb elles, per a vestir-la de perles, i teixir-li d’argent els cabells». Unes pàgines més endavant, aquella mateixa nena explica una història de bruixes que havia estat molt popular i que ella atribueix al seu avi quan tenia tres anys. «Una vetlla d’hivern», els pares d’aquell nen de tres anys, després d’acotxar-lo, van haver de «deixar-lo tot solet» al llit. De sobte, «el nen es desvetllà: forfollaven el pany… entraren a la cambra dues dones. Eren conegudes i tenien fama en el poble d’ésser sabedores d’arts de bruixeria. Venien vestides de negre i duien els rostres pàl·lids mig coberts d’un vel. El tragueren del llit. Ell, com que les coneixia, no es va resistir. Obriren la finestra i llançant un xiscle es posaren a volar. Volaren estona i més estona per damunt de la serralada d’Albens, de Turbs, i, a la roca del Duc, s’aturaren. Una d’elles volia matar-lo, duia un coltell punxent i brillant; l’altra s’hi oposava. Al capdavall la que el defensava, més decidida, més valenta, superior pel que fos a la seva companya, va aconseguir de convèncer-la, i va manar tornar el menut a casa seva. Abans d’arribar-hi ell va sentir, al baix del ventre, una cosa estranya… i no recorda res més. "La mare, en tornar a casa, va trobar-lo plorant, assegudet al peu de l’escala de pujar a dalt, tot brut de sang i amb el ventre obert».

Històries com aquestes van córrer d’un cap de Pirineu a l’altre i van bressolar l’esperit i alimentar el temor de molts infants fins a la primera meitat del segle passat. Avui, sortosament, la narrativa infantil transcorre per viaranys molt diferents, però no està de més que de tant en tant recordem d’on venim, malgrat que el lloc sovint no ens agradi, i expressem el nostre agraïment a Mercè Rodoreda per haver deixat constància escrita d’aquest curiós document de transmissió oral.

stats