La immensa potència del #MeToo

Fa uns quants anys, quan a casa encara hi havia tres adolescents, un vespre mentre sopàvem em vaig engrescar i em vaig posar a xerrar sense parar sobre com era de brillant la novel·la d’una escriptora irlandesa que estava llegint. “Em faig creus que no hi hagis estat mai -va dir un dels meus fills-. Tant que t’agrada tot allò, em faig creus que no hagis viatjat mai a Anglaterra o a Irlanda”. “Home, és que és car -vaig dir-. Primer, no tenia diners i, després, tenia una colla de fills. A més, vosaltres necessiteu sabates més del que jo necessito anar a Irlanda. Un dia ja ho faré”. L’adolescent escèptic no va quedar satisfet amb aquesta resposta. “El pare va passar nou mesos viatjant per Europa en bici tot sol i encara no anava ni a la universitat -va replicar-. Tu també ho podries haver fet, si haguessis volgut”. És cert: el meu marit va guanyar els diners necessaris per recórrer Europa en bicicleta als dinou anys. Tot sol.

He ensenyat als meus fills a posar-se drets quan un adult entra a l’habitació. Els he ensenyat a mirar als ulls i a estendre la mà quan els presenten algú. Els he ensenyat a posar-se el tovalló a la falda, a no parlar amb la boca plena i a defensar els nens i nenes que són víctimes dels abusos dels companys. De sobte, però, em vaig adonar que no els havia ensenyat què significa anar pel món sent dona: els càlculs mentals que implica aparcar pel centre o pujar a un ascensor de nit o sortir a passejar pel bosc. “Per a una dona, és perillós acampar tota sola -vaig acabar dient aquell vespre a taula-. Hi ha dones que ho fan, però jo no soc tan valenta”.

Els meus fills s’han criat sentint històries sobre les aventures del seu pare. No s’han criat sentint històries meves. No els he explicat la història d’aquell “amic” de la família de setze anys que, l’any que jo en tenia onze, es va quedar a fer de cangur un dia que els seus pares i els meus van sortir a sopar; com em perseguia pel pis, estirant-me la brusa i dient-me que me l’hauria de treure, estirant-me la goma dels pantalons i dient-me que me’ls hauria de treure i com jo em vaig acabar tancant a la meva habitació i no sortint-ne fins que van arribar els meus pares.

No he explicat als meus fills la història de quan vaig acompanyar una amiga a la ferreteria quan teníem catorze anys. No els he dit que la meva amiga es va gastar els diners que guanyava fent de cangur en un tornavís i un pany de seguretat perquè el seu germà gran no entrés a la seva habitació de nit. No he explicat als meus fills la història de la meva primera feina, on vaig començar a treballar la setmana que vaig fer setze anys, ni que l’encarregat no parava de posar excuses per anar al magatzem quan jo era a la fregidora, i que esmunyia el seu físic corpulent entre el taulell i jo, refregant-me el seu entrecuix suat pel darrere a cada viatge.

No he explicat als meus fills aquella vegada que, quan estudiava el màster, vaig haver de trucar a la policia perquè hi havia un home amagat entre els arbustos de la vora del meu portal, ni tampoc els he dit res d’aquell exprofessor meu que em va dir que el meu imminent casament posaria fi als “preliminars més llargs” en què havia participat mai. El que jo havia entès com un interès paternal per la meva carrera, ell ho havia concebut com un acte de seducció no consumat.

Aquestes històries no tenen res d’insòlit. Són experiències tedioses del dia a dia de pràcticament totes les dones que conec i poques vegades s’expliquen. No hi haurà mai un moviment potent a les xarxes socials que comenci amb un: “Avui he esmorzat” o “Avui el meu gos s’ha fet caca i l’he recollida” o “Avui m’he rentat el cap amb el mateix xampú que compro des del 2006”. Expliquem històries que, per algun motiu, són extraordinàries, històries sorprenents, del tot inesperades. Les coses quotidianes no fan per a un bon conte.

Potser per aquest motiu, l’allau d’històries que han envaït Twitter i Facebook aquesta setmana ha sigut tan potent. Va començar el 5 d’octubre quan el New York Times va fer públiques les acusacions d’assetjament sexual contra el productor de Hollywood Harvey Weinstein, però va esdevenir un prodigi de la natura deu dies més tard, quan l’actriu Alyssa Milano va publicar en un post a Facebook: “Si t’han assetjat o agredit sexualment, respon a aquest missatge escrivint «A mi també»”. En qüestió de minuts, l’etiqueta #MeToo (“A mi també”, en anglès) es va escampar a Twitter, Facebook i Instagram (amb més de 500.000 publicacions a Twitter i ni més ni menys que 12 milions a Facebook només en les primeres 24 hores). A més, res no fa pensar que el tsunami hagi de perdre empenta. Les xifres no paren d’augmentar a mesura que les dones expliquen històries d’homes que van aprofitar el seu poder per sotmetre-les o coaccionar-les.

No conec cap dona que estigui sorpresa per aquestes històries o per les xifres descomunals que han assolit. Però els homes ho estan. Alguns -segons una estimació, 300.000- escriuen per assenyalar que a ells també els han assetjat, perquè, naturalment, l’abús de poder no és un fenomen específic d’un gènere o orientació. D’altres han llançat la seva pròpia etiqueta: #IHearYou (“Et sento”, en anglès). Es tracta d’homes que, com els meus fills, no han sentit regularment històries com aquestes abans perquè, durant massa temps, les dones no hem considerat que meresquessin ser explicades. O perquè massa sovint la gent no se les creu.

Una ironia que val la pena assenyalar és que la novel·la sobre la qual parlava als meus fills aquell vespre mentre sopàvem és Room, d’Emma Donoghue [traduïda al castellà com La habitación a l’editorial Alfaguara], la història d’una dona segrestada en un campus universitari i obligada a exercir d’esclava sexual en una barraca d’un pati. Ni tan sols en llegir aquest llibre bonic i colpidor, no se’m va acudir d’explicar als meus fills la història de totes les vegades que jo volia anar d’acampada, d’excursió o de viatge, però no m’hi vaig atrevir perquè no trobava ningú que m’hi acompanyés.

Etiquetes