La regressió dels drets de la dona en els règims ultraconservadors

La UE tolera membres que se situen als antípodes dels valors fundacionals d’Europa

La inacceptable sentència d'avui sobre la Manada ens diu en quina mena de país vivim, i s'ha de llegir també, em temo, en un marc més ampli. A Occident, les dones com a grup es troben entre dues conjuntures ideològiques que amenacen amb revertir els seus drets i llibertats: el liberalisme patriarcal i els moviments antigènere. A Europa, aquests moviments s’ubiquen, en gran part, en països absolutistes com Rússia, Polònia, Turquia i Hongria, que rebutgen el discurs dels drets humans i redefineixen els diferents valors fundacionals d’Europa. Ataquen el valor de la igualtat de gènere, els moviments LGTBI i l’educació sexual. Difonen que la immigració, les polítiques i els estudis de gènere com a disciplina científica en les universitats són qüestions abominables. Els grups cristians més conservadors, jueus ortodoxos, fonamentalistes islàmics, ultraconservadors, partits de dretes radicals i, en alguns països, fins i tot 'hooligans' del futbol, formen una perversa aliança.

Els ultraconservadors reprenen el sexisme explícit sense manies quan afirmen que les dones són inferiors als homes. Les posen en el pedestal de mares i esposes i no les mouen d'allà. Solemnitzen la família tradicional. Aquest és tot el “poder” de les dones en les “democràcies il·liberals” (quin oxímoron més flagrant!) “Les dones són bones per cuinar, la seva funció és tenir cura de la casa i fer fills”, ha dit Orbán. Tant és així que en el Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones (CEDAW) de les Nacions Unides, països com Hongria i Polònia les esmenten només com a part de la família. Els llibres de text i els mitjans de comunicació consoliden que l’intel·lecte de nens i nenes no és el mateix o que tenir sexe fora del matrimoni és un pecat ominós. No existeixen ministres hongareses i amb prou feines hi ha dones al Parlament i el govern: un 10,1% són diputades i un 13% són secretàries d’estat (Infome 2018 del Lobi de Dones Hongareses i les ONG NANE i Patent; tant el lobi com les dues ONG són a la llista negra dels enemics perillosos del govern). I, esclar, en la política es creen situacions brutals que "les dones no poden suportar". I el mateix passa a Polònia, Turquia o Rússia, on també trepitgen la llibertat d’expressió i la independència de la justícia. Per als ultres, Europa constitueix un món degenerat a causa del liberalisme.

Prenc com a coordenada comparativa l'Hongria actual, un país on hi ha una gran acceptació de l’autoritarisme

Com és que les ultradretes sorgeixen com bolets (verinosos)? Fer-ne una anàlisi ultrapassa tant l’objectiu d’aquest article com els meus coneixements. Només vull oferir una perspectiva des de la psicologia social. Prenc com a coordenada comparativa el context de l'Hongria actual. Aquest país prové d’un estat comunista de més de cinquanta anys i això vol dir que la distància respecte al poder és encara molt gran i que, per tant, hi ha una gran acceptació de l’autoritarisme. Ras i curt, Hongria és un país amb molt poca tradició democràtica i les figures de poder tenen molta força. La clau és insuflar pànic a la classe “perdedora”: el món rural i els sectors menys afavorits (l’antiga classe mitjana i el precarietat), que, en general, estan compostos per gent jove que guanya més diners que els seus pares durant el comunisme, però que també viuen el malson de la inestabilitat laboral i un futur incert.

Tot aquest adob fa créixer la por a l’ogre de la immigració i la globalització. El missatge adequat per a la majoria “perdedora” és que les hordes migratòries es menjaran crua la cultura hongaresa i l’herència cristiana. L’objectiu és expandir el pànic a la pèrdua de la identitat hongaresa de tradició catòlica, si no s’hi posa remei. Orbán, el líder necessari pel seu autoritarisme, té el coratge i la força moral per enfrontar-s’hi. La procreació és un mantra clau per a la supervivència de la nació, amenaçada pel seu baix índex de natalitat i el gran i greu reemplaçament immigrant. Per tant, el model de dona alliberada que treballa i no té fills és un perill existencial. Tot aquest panorama sobre la immigració i el gènere té com objectiu augmentar la sensació d’inseguretat per tal que l’estat pugui intervenir i posicionar-se com a salvador del poble. No és estrany, doncs, que als barris obrers i a les zones rurals els votin.

Resulta paradoxal que la UE toleri aquests règims, als antípodes dels valors fundacionals d’Europa. Val a dir que la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere del Parlament Europeu ha alertat recentment: "Estem molt amoïnats pel fet que el compromís cívic de la dona sigui minat deliberadament, fins i tot penalitzat". Estic convençuda que molt poques dones europees es negarien a exigir a la UE que resolgui aquesta paradoxa que perjudica tan greument el pluralisme i els drets humans, especialment els de les dones. Sentències com la que esmentava al principi de l'article ens conviden a preguntar-nos a quins països europeus volem assemblar-nos més i de quins volem estar culturalment més a prop.