Sense escrúpols

Trump escampa la por als atacs terroristes per captar nous patriotes amb l’orgull malferit

Donald Trump instaura la tortura contra els terroristes. Ho justifica dient que és eficaç. És com si nosaltres restablíssim la guillotina com una mesura contra el lladronici dels polítics i les grans fortunes. Tindríem sessió de guillotina cada dia i potser caldria llogar algú que l’esmolés de tant en tant, no fos cas que perdés efectivitat per culpa d’un excés d’ús. I, d’aquesta manera, el personal s’ho pensaria dues vegades abans de defraudar i robar als ciutadans. És evident que un signe fonamental de civilització és haver aconseguit uns drets humans universals. Uns drets per a tothom. Dit això, un no rotund a la tortura. A més... on és el límit? Qui és i qui no és susceptible de la seva aplicació? ¿S’estipularà només per als terroristes detinguts? Això no funciona així.

El senyor Trump és un energumen, un empresari dels que abans en dèiem “sense cap mena d’escrúpols”. Tot s’hi val: des de despòtiques humiliacions sexistes, murs infranquejables i tortures fins a la negació del canvi climàtic antropogènic perquè acceptar-lo va contra els seus interessos. Darrere de la seva fatxada populista disposa de tot un arsenal de pors que difon amb intencions polítiques i electoralistes. Quina mena de polítics són traficants de por? Qui són els que creuen en el càstig exemplar, dràstic? Trump fa un doble joc: dona a conèixer la mesura de la tortura i introdueix així escenaris d’inseguretat en el pensament col·lectiu i, al mateix temps, orgull de grup, protecció, tranquil·litat a canvi de submissió i obediència.

El senyor Trump és un empresari dels que abans en dèiem “sense cap mena d’escrúpols”

Per maximitzar l’impacte psicològic dels seus atacs i perpetrar-los allà on l’enemic és més feble, els terroristes apunten a civils. Aquests atacs produeixen sentiments d’inseguretat, incertesa, por i ansietat intenses...; tot un quadre de símptomes que fins i tot es manifesta en una gran majoria de persones que no n’estan directament afectades i viuen lluny del lloc de l’atemptat.

Tot aquest escenari psicològic fa que les persones tanquin les barreres del grup al qual se senten pertanyents. Veiem que després dels atacs de l’11 de Setembre els índexs d’aprovació del president George W. Bush van pujar al 86%, quan el 10 de setembre eren del 51%. L’augment del suport al lideratge del govern després de les amenaces a la seguretat nacional és un fenomen ben conegut del que se’n diu efecte de reunió. Experiments de laboratori han demostrat que quan als investigats els feien pensar en l’11 de Setembre augmentaven el seu suport al president Bush i a les polítiques antiterroristes. Sembla, doncs, que no només els atacs terroristes sinó també pensar en aquests atacs fa incrementar el suport al lideratge vigent en lloc de soscavar-lo. Trump sap aquestes coses i sap com utilitzar-les. Anunciar a so de bombo i platerets als mitjans de comunicació l’aplicació de la tortura als terroristes forma part d’aquest conjunt d’estratègies. Propagar a veu alçada la instauració de la tortura desperta i reforça en l’imaginari nord-americà l’amenaça terrorista. No dic que no n’hi hagi, d’amenaça, ans al contrari, vivim en un món desestabilitzat i amb el temor d’atacs terroristes, però Trump l’escampa per intensificar el suport a la seva causa i captar nous patriotes amb l’orgull malferit, allà on n’hi hagi. Li interessa que la por de l’amenaça esdevingui un estat anímic viu i perenne.

Els sentiments de perill i la intimidació que Trump sembra i conrea li permeten legitimar i justificar la seva acció política de tancament i enduriment

Els resultats d’un altre estudi van mostrar que una forta identificació com a nord-americans combinava amb sentiments d’amenaça davant del terrorisme, i aquesta combinació predeia els prejudicis, els estereotips i la discriminació contra els àrabs. L’atmosfera psicològica descrita propicia el desig general de contraatacar com a represàlia, un desig que encara és molt més intens en les persones que malden per establir relacions hegemòniques entre els grups socials i, per descomptat, també entre els partidaris de l’autoritarisme de dretes. La resposta militar i l’absència de preocupació per les possibles conseqüències negatives són trets característics d’aquestes persones, la personalitat de les quals està molt marcada per l’anhel d’assolir i preservar cotes elevades de dominància social. Són les clàssiques instigadores d’implementar la violència contra el Pròxim Orient. Així, James Mattis, el sobrenom del qual és Gos Boig, ha estat nomenat per Tump secretari de Defensa. Va ser un dels primers a posar els peus a l’Afganistan després de l’11 de Setembre i també va participar en la invasió de l’Iraq durant la primavera del 2003. La qüestió és que Trump, fent honor a allò que és, un neofeixista, no ha trigat ni una bufada a dir que vol multiplicar el nombre de militars a l’exèrcit i de vaixells de guerra.

És evident que està motivat per la llei de la selva, en què el més fort i poderós és el que triomfa. Sap el que es fa: els sentiments de perill i la intimidació que sembra i conrea li permeten legitimar i justificar la seva acció política de tancament i enduriment i, així, preservar i augmentar el seu poder, que em permeto qualificar de fonamentalment malsà. Amoïna d’allò més que tanta gent l’hagi votat. Cal continuar fent anàlisis en profunditat, ja que el neofeixisme s’està estenent arreu del món.