És el món científic el que hi perd

Quantes dones s’embarquen en carreres científiques? Quin percentatge les abandonen? Quantes són científiques i formen part d’equips de científics? Quantes ocupen llocs superiors en ciències?

Aquest diumenge és el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència. No penseu que em deleixo per parlar-ne; no m’agrada celebrar aquest dia ni cap altre dedicat internacionalment a les dones. Significa que les coses no són com haurien de ser. Però com que, efectivament, no són com haurien de ser, cal denunciar-ho i fer crides a l’acció. Diguem que divulgar les injustícies és, en el meu cas, una obligada devoció. Quantes dones s’embarquen en carreres científiques? Quin percentatge les abandonen? Quantes són científiques i formen part d’equips de científics? Quantes ocupen llocs superiors en ciències?

Segons She Figures, a Europa hi ha més estudiants dones que homes en les carreres científiques (55% i 45%) i també hi ha més graduades que graduats (59% i 41%). Però en els estudis de doctorat les proporcions s’inverteixen i només un 20% de dones són catedràtiques. La situació és més greu en les enginyeries: les dones només són un 31% dels estudiants a l’inici de la carrera i tan sols un 11% arriben a catedràtiques. Les dades ballen entre els països de menys a més dones en els àmbits científics, però alerta: les estadístiques destaquen que els salaris dels investigadors tendeixen a ser més lucratius en els països que inverteixen més en recerca i desenvolupament, i això fa que més homes (i menys dones) siguin investigadors. En canvi, els que gasten menys en ciència solen oferir salaris més baixos als seus científics, i és en aquests països on hi ha més dones científiques. Les dades a Espanya són, doncs, enganyoses: el 37% de la producció científica la signen dones i, en canvi, a escala mundial el percentatge és menor; només arriba al 30%. Aquesta comparativa a favor del percentatge espanyol (37%) només ens indica que la professió de científic és menys valorada, que s’inverteix menys en recerca i que els homes prefereixen dedicar-se a altres ocupacions més rendibles.

El fenomen de les diferències entre els països pel que fa al percentatge relatiu de científiques i científics esdevé un problema quan veiem que la raó que les explica són els estereotips negatius sobre les dones, les expectatives esbiaixades sobre el seu comportament i els desequilibris en el repartiment de rols. Per exemple, les investigacions científiques dirigides i firmades per dones (em refereixo tant a treballs científics petits com a grans projectes internacionals) són objecte de menys citacions en els articles d’investigació que les que reben els treballs fets per homes. No busquem excuses en la qualitat dels treballs perquè no en trobarem i, en canvi, posem el punt de mira en les barreres amb què ensopeguen les dones arreu del món; lluitem contra la reproducció de les tradicions culturals que perpetuen la desigualtat de gènere. Aquestes discriminacions flagrants sobre el gènere femení es presenten tant en els països científicament avançats com en els menys desenvolupats. I no dubto que aquest biaix sistemàtic podria ser inconscient. Però també podria ser perfectament conscient. Un biaix que apareix en totes les disciplines quan el fenomen s’analitza per separat.

La diversitat s’imposa al món, la presència de dones en tots els àmbits és un fet consubstancial a la igualtat d’oportunitats. Apostar per la diversitat i la representació equitativa en els òrgans directius és apostar per l’amplitud i la riquesa de nous enfocaments. I això preocupa el gènere masculí, acostumat a gaudir del poder i de l’autoestima que li brinda. Acostumat a ser referent i mirall per al gènere femení.

La ciència, justament la ciència, ens demostra que les diferències cognitives (que no físiques) no ho són per essència. Són construïdes. I si són construïdes poden modificar-se. Quina pèrdua de temps haver d’estar contínuament rectificant la desigualtat i les discriminacions. No em malinterpretin. S’ha de fer el que convingui. Però no puc deixar de pensar que les energies destinades a aquests imponderables afers podríem abocar-les al bé comú, millorar-nos com a espècie, fer-nos més competents i tenir cura els uns dels altres. I, per descomptat, al conreu de les relacions interpersonals i grupals, a la bellesa de l’art i a la pròpia realització. Ras i curt, per ser més feliços.

Moltes dones joves em tirarien literalment els plats pel cap si poguessin: creuen que avui les discriminacions de gènere no existeixen. Que són coses del passat; percepcions errònies de les àvies. Les dades estadístiques detallades pel Grup Hèlsinki (2017) són una prova fidedigna que avancem en la millora. Sí, d’acord, però també ens diuen que anem a pas de tortuga. Perquè mentre els estereotips, rols i discriminacions de gènere continuïn campant al seu aire les dones continuaran sent minoria en els contextos tècnics i científics. No hi ha dubte que les poques dones que resisteixen en els àmbits de la ciència són valorades pels seus companys masculins però, al mateix temps, són vistes com l’excepció que confirma la regla. De manera que la seva benvinguda aventura de minoria no aporta cap benefici al gènere femení com a grup.

Etiquetes