No és tot el mateix odi?

Com podem reaccionar, com podem defensar-nos, si s’institucionalitza l’aversió a l’altre?

Una cua llarga de persones esperava per entrar al CCCB la tarda del 2 d’octubre passat. Eren de totes edats, però, notablement, moltes de joves. La conferència de Carolin Emcke prometia ser interessant i ho va ser.

La conferenciant va iniciar la sessió amb un vídeo on es podia observar el rebuig cap a unes dones refugiades musulmanes, amb nens petits, dins d’un autobús en una ciutat d’Alemanya. Ella hi distingia tres actituds: els qui esbroncaven aquella gent acabada d’arribar –amb totes les pertinences dins d’una bossa de plàstic–, els qui s’ho miraven i els policies que assistien passivament als fets des de fora del vehicle.

La tesi d’Emcke és que l’odi no sorgeix espontàniament sinó que es cultiva durant temps, aquí i allí, es maura, com es fa amb determinats menjars fins que estan a punt. Fins que el 'nosaltres', els qui formen un grup, s’enfronta als 'altres', als diferents, als qui no hi pertanyen. Ella va analitzar aquests comportaments per aproximar-los a les possibles experiències de les persones que l’escoltàvem i va concloure que, abans d’aquest moment d’esclat del rebuig, s’han filtrat moltes paraules referides a unes determinades persones com un tot uniforme. Per exemple, immigrants, “inundació de gent de fora”; refugiats, “nous especialistes en robatoris”; musulmans, “gent de religió i cultura molt diferents a les nostres”, etc. Així doncs, l’odi té sempre un context específic i aquest context el trobem en alguns programes de televisió, a les cançons, a les xarxes socials... Allà on es repeteixen una vegada i una altra les mateixes idees. Totes aquelles persones que tan sols escolten i miren certs programes s’alimenten de determinades informacions, tendeixen a veure-ho tot segons aquest discurs ple de prejudicis i, en un moment determinat, poden acabar actuant amb violència verbal o física contra 'l’altre', caracteritzat com un bloc on no hi ha diversitat, ni experiències que canvien d’una persona a una altra, on no hi ha res personal ni divertit. Perquè no hi ha individus, és un conjunt estereotipat. Hi hauria un segon grup que, per no voler ser destorbats de la placidesa de les seves vides, no respondria amb violència, però sí tolerant l’odi dels més viscerals, com aquelles persones que a l’autobús veuen uns quants conciutadans seus esbroncant els nouvinguts però no hi intervenen, només es mantenen com a mers espectadors.

Abans del moment d’esclat del rebuig, de l'odi, s’han filtrat moltes paraules referides a unes determinades persones com un tot uniforme

Carolin Emcke va alertar de la magnífica organització que té la ultradreta a Alemanya a l'hora d'enviar notícies a les xarxes. Els d’esquerra se’n reien, es pensaven que el seu auge era impossible, veien els neonazis com un grupet que s’esbravava, però a hores d’ara la ultradreta ja és un partit. Sobretot, i com a conclusió, va venir a dir-nos que si no rebem notícies de diverses fonts, si no dialoguem, si no escoltem els matisos dels uns i els altres –com sí que s’ha fet, per exemple, en el cas dels capellans catòlics pederastes– estem exposats a identificar l’altre amb un sol tret negatiu i, així, a condemnar-lo i a excloure’l. Perquè és homosexual, perquè no té passaport, perquè practica una religió diferent a la nostra, perquè parla diferent. Tots podem fer-hi molt dient bé de persones que no s’ajusten a les normes que, en un determinat territori, socialment, semblen bàsiques, úniques. Així l’individualitzem. La pensadora alemanya creu necessària la dissidència, l’obertura, la ironia, perquè no es vagi alimentant l’odi, com un abisme que creix entre determinades persones, i troba que les arts contribueixen a esquerdar les visions en bloc. La pintura, el teatre, la música, la literatura.

M’agradaria que Carolin Emcke afegís en el seu discurs, a més de la religió i la raça, la llengua. Arran dels fets de fa un any, sovint els catalans hem estat vistos com un bloc. Jo he sentit l’odi per paraules que s’han dit contra aquest 'altre' identificat com els catalans, pel silenci d’alguns mitjans espanyols de fets objectius ocorreguts, per l’absència d’adhesió –en tant que suposats demòcrates– de pensadors i creadors, per les mentides sobre l’escola catalana i el paper d’una llengua que, a les grans ciutats, on se suma la majoria de la població, agonitza. "Com podem reaccionar, com podem defensar-nos, si s’institucionalitza l’aversió a l’altre?", va preguntar una persona del públic.

Deixant de banda que alguns catalans veuen la immigració i els refugiats com una amenaça, que també n’hi deu haver com n’hi ha arreu, si hagués tingut temps d’explicar-li uns quants fets a Carolin Emcke li hauria preguntat: no és tot el mateix odi?

  • Etiquetes