“Això és ca meva”, afirmen les dues persones que hi vivien

Tots dos guardaven la finca cedida fins ahir pels Feliu

Al principi, fa uns cinc anys i mig, vivien a sa Casa Llarga sis homes, després d’habilitar-la mínimament, però al cap de poc es va fer evident que hi mancaven condicions per viure-hi tanta gent. “Només hi poden viure dues persones, perquè no hi ha aigua corrent en condicions i tampoc no hi ha clavegueram. Només hi ha un pou clandestí que va fer un alemany, però l’aigua està malament”, assenyala Jaume Santandreu, ànima i impulsor de Can Gazà, projecte que cerca l’autogestió dels “marginats”, com ell els anomena. Els darrers anys han estat José Antonio Serrano i Ramón Polanco els que han quedat a la finca per guardar-la. A causa de les mancances d’aigua, han de rentar els plats davall d’un arbre i posar la rentadora a Can Gazà. Tot i això, tots dos diuen: “Això és ca meva”.

La visita dels Feliu

Ramón Polanco viu a la part de baix de l’habitatge des de fa dos anys. Ell va ser qui va obrir les portes als membres de la família Feliu que varen visitar la casa el març de l’any passat, quan Santandreu era de viatge. “A mi no em varen dir res”, assegura. Recorda que varen fer fotos de tot i varen partir. A Ramón no li va agradar la visita, però va continuar tot com sempre. El seu cas és el de moltes víctimes de la crisi, va quedar a l’atur i va aguantar uns mesos, però finalment va haver de deixar el pis on vivia de lloguer. No vol perdre una altra vegada la feina i el lloc on dormir. Ramón explica que no ha tingut mai cap problema amb les drogues ni amb l’alcohol i, amb aquesta mateixa sinceritat, mostra la seva habitació humil i ordenada, on es pot veure entre altres objectes decoratius que té penjada una bufanda del Mallorca. Actualment és l’encarregat dels mobles que es venen, la majoria dels quals han passat per un procés de restauració previ.

L’habitant més antic

Dels dos habitants de sa Casa Llarga, José Antonio Serrano és qui més temps ha viscut a l’immoble. Fa cinc anys. També és aquí on té el lloc de feina aquest home, que, segons explica, sortí de l’alcoholisme gràcies a l’ajuda de Santandreu. Havia passat pels diferents tallers, de fusteria, de restauració, i ara fa poc més d’un any i mig que treballa a la botiga de roba de segona mà. “D’aquí menjam”, diu. I comenta la quantitat de gent que hi va perquè troba coses molt més barates que a qualsevol altre establiment de Palma. “A mi m’agrada tenir-ho tot en ordre i no m’importa venir molt prest perquè quan véngui la gent jo els pugui atendre”, afirma. Les seves paraules i els seus ulls blaus mostren la seriositat amb què es pren la feina. Després parla emocionat de Santandreu, amb qui conviu des de fa setze anys: “Ell és com un segon pare per a mi. M’ha donat menjar, un lloc on dormir. He pogut aixecar el cap i independitzar-me gràcies a ell”.

José Antonio també remarca aquest sentiment que comparteix amb la resta de companys de Can Gazà, que com ell treballen als tallers de sa Casa Llarga. “Tot surt d’aquí, perquè aquest govern no ens ha donat ni un euro”, emfatitza. Actualment, a més de José i Ramón, en aquest immoble de la família Feliu, qui ha decidit no cedir-lo més després de sis anys, hi ha ara Jaume Santandreu encadenat. Així reclama un espai com aquest per a les trenta persones que fins ara han tingut una feina digna a sa Casa Llarga. El contracte acabà ahir, dissabte, 14 de febrer. Ara es reivindica com a casa ocupa.