Quasi totes hauríem pogut ser víctimes

No ens enganem, a mi se’m va educar per a ser acceptada per un home i formar una família, per a fer “un bon partit”. No es deia explícitament, almenys al meu cas, però sí que se’m deia que si no sabia cuidar de la casa, si no sabia cuinar, si no era endreçada i no sabia fer feliç la meva parella, el meu home “em tornaria”. Per tant, m’educaren en una cultura de submissió implícita. És cert que sempre se’m va inculcar que havia de tenir independència econòmica i que havia de tenir estudis superiors, però sempre hi havia implícita una submissió a l’home. Mai se’m va plantejar que si no era feinera no tendria clients o que si no era meticulosa no tendria èxit a la feina. Ni se’n parlava. L’important era que l’home no em tornàs quan s’adonàs que no sabia cuinar. Això pel que fa a l’àmbit familiar.

A l’escola, el mateix. Només hi havia alumnes femenines. Més de dues mil nines a dins un col·legi de monges que explicaven que el suport de la família era el sacrifici de la mare, que no havia de voler quedar mai per damunt de l’home/pare, i que com a funció principal tenia la de procrear i cuidar de les criatures. M’ensenyaren a fer bufandes, pepes per quan tengués fills, coses per a adornar la casa, etc. Coses útils com posar un endoll o un portalàmpades, penjar un quadre, etc. vaig haver d’aprendre-ho cercant-me la vida. Coses que he hagut de fer de gran cada vegada que m’he canviat de casa, no me n’ensenyaren ni una.

I què en direm de l’entorn? Tanta competència per a caçar un home per a procrear feia que haguessis d’acceptar les regles socials d’estètica, bellesa i submissió. Ah! I que no se t’ocorregués estudiar una carrera d’enginyeria! Això era d’al·lot! de marimacho.

Fins i tot el cinema reflectia aquesta posició. Record una pel·lícula espanyola que tenia una escena en la qual dos homes n’aturen un tercer que encalça una dona per a pegar-li amb una paella, fins que l’agressor aclarí que la dona que segueix per a pegar-li és la seva. Immediatament l’amollen i li diuen que així sí que li pot pegar…

Aquest ambient ha arribat fins als nostres dies a moltes famílies. I si no, mirau als dinars o sopars familiars qui s’aixeca a retirar plats o a ajudar a servir. I no em referesc a la simple cortesia, sinó al temps que inverteixen les dones de les famílies a fer nete els plats mentre els homes descansen tranquil·lament a la sala. O comparau les hores de feines domèstiques que fan les dones treballadores i les que fan els homes treballadors.

El masclisme impregna la nostra societat en molts més nivells dels que sembla. I el més greu és que l’hem estat transmetent inconscientment de generació en generació cada vegada que marcam diferències entre un sexe i l’altre. És veritat que ara com ara les dones necessitam una especial protecció perquè ens han inculcat, a la majoria, i al subconscient, una cultura de submissió. Però amb vista al futur això ha de canviar i només es podrà fer des de la manca de distinció entre un sexe i l’altre. Tots, homes i dones, hem de ser iguals i aprendre a conviure amb respecte i ensenyant el respecte a les generacions que vénen darrere. Només així podrem deixar enrere aquestes morts tan absurdes.