QUÈDIUQUEQUÈ?

“¡Adelante las hachas!”

Sense por. Amb pas ferm i decidit. I que sigui el que déu vulgui. Atès que el castellà és tan desprès i ens fa préstecs tan sovint, se m’ha acudit que el català també podria fer el mateix. O almenys intentar-ho. Per què no? Sempre és bo trencar tòpics. En aquest cas, el del català agarrat (la persona) i alhora el del català (la llengua) curt d’expressions i frases fetes.

I començo amb l’empenta de les atxes, que no, no són cap castellanisme. Perquè l’atxa catalana no és cap destral, sinó un ciri gros i gruixut de quatre blens. De fet, en castellà també existeix l’ hacha de cera. Totes dues venen del llatí facula, diminutiu de fax ( torxa). En canvi, l’ hacha destralera la van manllevar del francès hache. Nosaltres vam tirar cap a destral perquè vam considerar que era prodigiós que aquesta arma es pogués manipular amb una sola mà, la dextra, esclar (ja ho veieu, esquerrans, la nostra discriminació ve d’antic).

Però tornem a les atxes. Per a què servien? Doncs sembla que per obrir les processons. Jo no en puc explicar gaire cosa perquè al meu poble (sempre segons la meva àvia), d’ençà que vam tenir un capellà coix, que se’n van deixar de fer i no han tornat mai més. Però diuen que si les atxes avançaven volia dir que la cosa rutllava. Ara bé, també hi ha fonts que asseguren que obrien les comitives funeràries. I al crit d’“Endavant les atxes!” s’engegava o es reprenia la marxa cap al cementiri. En certa manera, casa més amb el significat actual, perquè, sovint, quan ens hem d’animar amb aquesta expressió és perquè l’empresa que volem tirar endavant és tan àrdua o arriscada que ens pot portar de pet a l’altre barri.

També cal tenir en compte que els ciris eren imprescindibles als funerals. Avui, si et fiques allà on no et demanen, ràpidament et poden dir “qui t’ha donat ciri en aquest enterro” (com recull el DCVB). I per fugir d’estudi o anar-te’n per la tangent pots sortir amb un ciri trencat. Cosa que, per cert, pot provocar que es munti un bon ciri. Ep, mentre que els altres dos ciris (el trencat i el dels enterraments) tenen tradició en català, aquest últim acabo de descobrir que és importat. El DRAE recull el significat de cirio com a alboroto, ja leo, trifulca. Es veu que davant de tot de determinades processons de Setmana Santa hi anava un ciri enorme, que prèviament s’havia de muntar, amb tota l’ornamentació preceptiva. No se sap ben bé si el sagramental era només per muntar el ciri o quan topava amb els joves que encara no havien anat a dormir. Aquest sí, el sagramental sí que en català l’hem passat al costat fosc de l’escàndol i l’esvalot. Però més que muntar-lo el que es feia tradicionalment era armar-lo. Igual que el sidral. Així doncs, endavant les atxes amb la Diada, armem-la grossa, que, ja ho diuen, un cop de destral no fa caure un roure.