PARLEM / RALLEM / XERREM

“Anem a fer una calima, garrideia?”

Bogamarí, rompsac, alçapiu, culremena... Que en saben, de compondre, a les terres que visitem avui: n’hi ha un calaportal!

Va, ja us ho dic d’entrada, aquí salen. És a dir, habitualment utilitzen l’article salat. Diuen sa sal i ses cases. I tenint en compte que el blat de moro és dacsa, el pebrot pebrera i el tomàquet tomata, podríem pensar que som a Tàrbena o la Vall de Gallinera, al País Valencià. I fixant-nos en l’abundant lèxic marí, també podríem ser a l’Empordà, a Cadaqués, per exemple, on encara salen prou i també beuen de la llengua marinera... Doncs ni a un lloc ni a l’altre. Per tant, sí, hem hagut d’agafar barco o avió. Però de Balears n’hi ha unes quantes, cada una amb la seva personalitat, i, a més, dins de cada illa la llengua no és ni de bon tros homogènia. O sigui que encara hi ha feina a saber on som.

Aquí comparteixen moltes paraules amb el valencià i el nord-occidental, però ben poca fonètica. Diuen naltros i valtros, però, compte (i bona pista), pronunciant les o com u, exactament igual que al Camp de Tarragona. També fan igual els plurals hòmens i jóvens, per exemple. I, a diferència de la resta de parlars baleàrics i del valencià, no pronuncien les t finals de molt, font, pont... Les relacions administratives d’aquesta illa amb l’arquebisbat de Tarragona fins ben entrat el segle XVIII segur que hi tenen molt a veure. Ara bé, de xiquets cap ni un. Tampoc nins ni fillets, que és com ho diuen a les altres illes. Són boixos si són petits i més endavant garrits. I si n’hi ha uns quants, boixerea i garrideia.

I és que en aquestes terres, a l’hora de crear paraules no s’hi posen per poc. Tal com assegura l’incansable dialectòleg Joan Veny, que ha estudiat a fons aquest parlar (i molts altres!), aquí és habitual crear paraules a partir d’onomatopeies, llenguatge infantil, llengua marinera... I sempre amb un ús creatiu de la derivació. Així, si han empossiblat ses claus, és que els és impossible de trobar-les. Si no estàs en forma i corres molt, et pots esmalucar (i no cal que et facis mal necessàriament als malucs), espunyir-te alguna cosa (que tampoc cal que sigui el puny, pot ser un peu) o directament caure i espellar-te es ginolls, cosa que, per cert, no té res a veure amb espipellar. Aquest verb pot venir de pipella ( parpella ) i llavors vol dir fregar les parpelles, o bé de pip (i aquí encetem el capítol onomatopeic): que sembla que seria el so d’anar picant ara d’aquí ara d’allà, que és un sentit més estès d’ espipellar. És més fàcil endevinar quin insecte és un ric o riquet, que, al seu torn, és fàcil de nyacar (d’ esclafar, què si no?).

I, ara sí, arribem als compostos. Un bogamarí (o potser vogamarí?) és un eriçó de mar. Fins fa poc es pensava que venia de la frase “Voga, marí!”, però sembla que té un origen més prosaic i que té més a veure amb bogavante... Tampoc hi ha acord en l’origen de calaportal (o carroportal o caliportal...), que vol dir una gran quantitat de coses : ¿i si vingués de portar amb el carro un gran embalum i deixar-lo davant del portal? També seria fàcil (i menys agosarat) aventurar-nos amb l’origen de rompsac (o ordi bord, un vegetal molt abundant aquí). L’alçapiu (que sembla que es va importar també del País Valencià) és un licor de menta, que aixeca... l’esperit! I encara és més evident l’origen de culremena : ho és qui no està mai quiet.

Però deixem-nos d’etimologies i anem a fer una calima (un beure), ben sipats (amb sa camia dins es calçons!); si voleu, emmariol·lats (disfressats amb quatre coses), però potser no cal amb estribancos (sabates velles). Amb tot això ja és indubtable que som a Eivissa, on no se us acudeixi confondre el parlar vilero (de la capital) amb el de la resta, si no voleu que, verros com diuen que són, us esverguin un parell de xereques.