11/08/2016

Català amb bolquers: "Ava, agua, agua"

2 min

Jo, com molts nens, tenia àvia i iaia. I m’anava la mar de bé tenir dues paraules per diferenciar-les. Però cap de les dues àvies de les meves filles ha volgut ser la iaia. Sobretot la meva mare, que és molt jove, tenia clar que li dirien àvia de totes totes. Però va ser començar a parlar i, patapam, una de les primeres paraules que van dir (la veien i la veuen moltíssim perquè em va ajudar i m’ajuda moltíssim; gràcies de tot cor, mare) va ser “iaia”. “Que no, que sóc l’àvia”. “Iaia, iaia”. No hi havia manera. Això sí, no em va quedar cap dubte que iaia ve d’ àvia.

Quan aprenen a parlar, els nens fan de tot amb les paraules. Les allarguen, les escurcen, en desordenen les lletres, les síl·labes... I cada nen ho fa a la seva manera. La meva fillola, que ara farà dos anys, no té ni iaia ni àvia, té una “ava” la mar de flamenca. És que dir dues vocals seguides, sobretot si una és una i o una u (les vocals febles però també les que poden ser semiconsonants i semivocals) no és fàcil. Si no, mireu què passa amb l’ aigua (i això crec que sí que és universal de totes les criatures catalanes). Al principi tots demanen agua. I el paraigua és el paragua (i l’impermeable és el cuatxero, tot i que això ja són figues d’un altre paner). I penses: carai, com és que ho diuen en castellà? Fins i tot els que no van a l’escola bressol fins a l’any i mig i no tenen cap contacte amb cap castellanoparlant. No pot ser que els tentacles del castellà siguin tan llargs ni que els vingui per ciència infusa. Senzillament tenen problemes d’articulació vocàlica. ¿O és que en castellà dels iogurts en diuen ugurts?

stats