LAINVASIÓSUBTIL

Ben lluny dels ‘cutres’!

Aquesta setmana una de les paraules més repetides ha tornat a ser (per variar) un castellanisme tan cutre com cutre. “Dimissió per una sostracció cutre”. Encara no ha qualificat ningú de cutre (almenys públicament) el sistema judicial espanyol, però uns quants casos de Manada, Altsasu i presos polítics més i tot arribarà.

Que jo ho faci servir en aquest article que pretén explicar temes lingüístics amb to distès per fer-lo fresc i atractiu (cosa que no sempre aconsegueixo, ho sé), és una cosa. Però és que cutre està superant la fase del vulgarisme/col·loquialisme. Ja l’escriuen articulistes de renom, ben conscients que és un castellanisme. Només cal sentir com sona en els parlars orientals, sense neutra final. Tot i que això no seria un problema: a classe (que devia aparèixer i ser un cultisme durant molt de temps), no hi hem aplicat la reducció vocàlica. Com dieu cine i sèrie? Al Camp de Tarragona, per exemple, hem tendit a pronunciar la vocal final neutra, però no és el més habitual, i molt menys en els més joves. La meva àvia fins i tot deia tele amb la primera e oberta i la segona neutra!

Ara bé, el que de debò cal plantejar-nos és si necessitem cutrejar. En llenguatge popular, no cal dir que sí. “No siguis cutre i convida, home!” Què li diríem? No siguis agarrat? Miserable? Potser sí, però ja hem fet tard si parlem d’espontaneïtat. El suposat furt de Cifuentes (parlem amb propietat, que no hi va haver força ni violència) ¿és de pa sucat amb oli? Sòrdid? Barroer? Groller? Vulgar? Matusser? El cotxe que ha heretat el meu pare per anar al tros (a la vinya, al terreny, al camp, vaja) és cutre. Tronat? Atrotinat? (Per si de cas: destartalat no, eh? No sortim del foc per caure a les brases!)

Encara em puc treure més alternatives de la màniga: de mala mort, brut, deixat, desmanegat... I segur que n’hi ha més, però cap que s’hi ajusti tan bé com cutre. Perquè els parlants ja hem decidit que el fem nostre, que l’adoptem per ocupar un buit: estem convençuts que el necessitem. És com quan una empresa, abans de treure un producte nou, ens crea la necessitat d’aquell producte. I de vegades només es tracta de tenir per tenir. ¿Necessitem la majoria d’andròmines que anem trobant per aquell recorregut tan ben travat de l’Ikea? Un calçador (?), distribuïdors per als calaixos, capses de mil i una mides (ho tindrem tot tan endreçat!)... Doncs amb el cutre si fa no fa el mateix. Amb la diferència que no hi ha cap interès comercial al darrere. Ningú ens l’ha imposat. Amb el context sociolingüístic n’hi ha prou. A més, si ells tenen una paraula per a tots aquests sentits, nosaltres també. Sigui com vulgui, el Diccionari normatiu valencià ja l’ha recollit.

És un pèl diferent el cas de botellón, que va sortint de tant en tant sense remei (perquè encara que es faci veure que hi plantem cara, a la pràctica no es fa gaire res per erradicar-lo). Un neologisme creat en castellà i per al qual no hem aconseguit trobar alternativa. I no dic els lingüistes, sinó els parlants, els propietaris de la llengua. S’ha proposat botellada (i alguns mitjans ho fan servir). També podríem haver tirat cap al calc matusser (cutre?) botelló. ¿O és que no hem fet el mateix amb barracó? La traducció més afinada hauria sigut barracot. Perquè en català, el sufix empetiteix, no engrandeix, ni té mai un regust despectiu. Abusón, solterón, cinquantón... ¿Fora l’accent (o la ena) i avall? Vinga, una mica de creativitat que mentre hi ha vida hi ha esperança!

Etiquetes