LA INVASIÓ SUBTIL

Cronika avansada de un San Jordi més

Aquest Sant Jordi les venedores de roses de sota casa no em despertaran, perquè és feiner i ens posem a treballar més o menys a la mateixa hora. Això sí, m’hi jugo un pèsol que tornaré a topar amb les anomalies lingüístiques de sempre (i permeteu-me l’eufemisme, no és dia per anar de mestretites). A veure si faig el ple (tant de bo pogués fer el buit!)

Primera paradeta. Cartell de “No tocar els llibres”. No hi ha manera. L’infinitiu triomfa. Ja podem anar repetint que en català les ordres es donen amb l’imperatiu (o el subjuntiu si són negatives), que la cosa no arrela, ben al contrari, es va desarrelant cada dia més. Per molt que el metro i el teatre ho facin bé: “Deixeu sortir abans d’entrar”, “No fumeu”, “Apagueu els telèfons mòbils”. Amb un sisplau al final molt millor, esclar. ¿És que ja no som gaires els que ho faríem així espontàniament? Haver-ho dit abans, doncs! Ei, no arrufeu el nas que aquest ús de l’infinitiu compost sí que l’accepta en registres informals la nova gramàtica de l’IEC. També recorda que l’infinitiu és adequat per donar nom a les funcions d’un aparell ( apagar, cancel·lar, reiniciar...).

Però a veure, de què van en aquesta paradeta no deixant tocar els llibres? Com diantre volen que algú en compri? Ah... que es pot pagar amb tarja. Tot solucionat, doncs. Segona creueta al cartronet del bingo: ja estic a punt de cantar línia! Una tarja pot ser un escut militar medieval rectangular, una placa rectangular on hi ha escrit un nom i una obertura rectangular en una paret sobre una porta o finestra, però no un petit plàstic (també rectangular, d’acord) amb uns numerets gravats que l’únic que fa és enriquir els bancs. Sembla que targeta ve de tarja, tot i que potser ja es va agafar del diminutiu del francès antic targette. De vegades, els derivats amb el sufix -et(a) tenen tanta personalitat que acaben sent coses diferents, malgrat que continuen sent petits. Ganivet, follet, mongeta (sí, de monja!), rodet... Bé, no sé què m’empatollo, perquè que molts diguin (i escriguin) tarja en comptes de targeta no sembla cap invasió subtil de les meves... ¿Pura deixadesa? ¿O és que targeta s’assembla massa a la tarjeta castellana i per por d’espifiar-la o senzillament per diferenciar-nos de la llengua que ens assetja la canviem? ¿Estaríem parlant d’una ultracorrecció, doncs?

Continuo avançant entre la gentada. I, patapam, això sí que s’ha estès per allunyar-nos del castellà. Res de firmar ni firmes, ara ja són tot signatures i gent signant. I ja no és que diguin que signar sona més català, és que directament n’hi ha que es pensen que firmar és incorrecte! Que ve del llatí firmare, senyors, i ja surt en textos del segle XIV!

A veure si amb les roses tinc més sort. “Vols dues al preu d’una?”, m’ataquen els esforçats estudiants que recullen diners per al viatge de final de curs. Aquesta anomalia sí que és per cantar bingo! El que no es pot negar és que ells sí que saben estalviar, fins i tot en saliva. Si fos pels més joves, el partitiu en tindria els dies comptats. “Va, emporta’t dues, que segur que faràs feliç algú”. Sens dubte, hem guanyat en igualtat, perquè abans només es dirigien als nois, que era qui se suposava que havia de regalar roses, i ara l’atac comença a ser indiscriminat. Encara que l’avenç sigui petit, almenys no hi hem perdut, com passa amb les anomalies lingüístiques. Que tingueu un bon dia de Sant Jordi!